Quan visitava escoles per triar a quina d’elles portaria la meva filla, alguns i algunes em van recomanar que evités les escoles espanyoles perquè hi acabava tota la púrria (si per púrria entenem l’obligació d’un sistema públic d’ensenyament d’acollir els immigrants acabats d’arribar, alguns amb una llengua totalment diferent a l’espanyola o catalana; els fills de retornats; els nens de famílies desestructurades o monoparentals o la canalla d’espanyols acèrrims).
Tinc per costum comprovar en primera persona allò que es comenta, de no deixar-me portar per les sensacions dels altres ni per conceptes preestablerts. Així, doncs, vaig visitar tots els centres, vaig parlar amb totes les direccions i amb professors si tenia l’oportunitat, vaig assistir a algunes classes, i a tot arreu vaig comprovar que la feina es feia més que correctament i que arreu el clima era òptim.
Si no vaig triar el sistema espanyol (com tampoc vaig triar el francès; el confessional estava descartat per conviccions personals) va ser per dues raons: per la convicció i creença en el sistema educatiu propi, i pel desenvolupament curricular de l’escola andorrana especialment en matèria lingüística. Ni per origen dels alumnes, ni per idioma preferent, ni per la situació del centre, ni per la qualitat de les seves instal·lacions, ni per la distància a casa. Però respecto profundament qui tria una escola per alguna de les raons que acabo d’esmentar. Totes són vàlides. L’important és poder escollir.
Em preocupa força que el sistema educatiu espanyol desaparegui. Estem vivint un desmantellament progressiu d’aquest sistema, lent i sobretot silenciós, cosa que em preocupa encara més.
Fa pocs dies es va convocar davant l’ambaixada, coincidint amb la vaga educativa espanyola, una concentració contra les retallades a la que van assistir poc més de 30 persones. 30 persones sobre una comunitat educativa de milers d’afectats és una xifra ridícula que demostra que a part de quatre pares i quatre mestres, que desaparegui el sistema educatiu espanyol importa molt poc a ningú.
Escolto amb estupefacció les declaracions de l’ambaixador espanyol i el Govern andorrà al voltant del progressiu desmantellament de les escoles espanyoles al país. Estupefacció perquè uns i altres, autoritats espanyoles i andorranes, creuen que és un “mal menor” (vista la greu situació econòmica espanyola) que un sistema educatiu, implantat a Andorra fa un segle, acabi en un sol centre, amb molts menys alumnes, concentrat en l’àrea urbana, perdent tota la seva essència (proximitat i integració), acabant com a reducte, incomplint així el conveni educatiu, tot plegat exclusivament per raons econòmiques. I aplaudint que aquesta dràstica reducció de centres, d’alumnes i de professors signifiqui un estalvi a les arques públiques de dos milions d’euros anuals.
Sembla que des d’Andorra poc es pot fer per defensar el què recull el conveni. Poc importa la riquesa educativa de la que tan presumim. Poc importen els pares i mares, els nens i les nenes, enviar a l’atur uns quants professors i mestres o el paper que aquest sistema ha mantingut i ha de mantenir en la nostra petita comunitat davant la fredor dels números, davant els objectius del dèficit.
Sembla alhora que sigui irremeiable, indubtable i comprensible. I no. Em nego a creure que retallar en educació sigui la solució als problemes de cap Estat. Ni per ràtios, ni per comoditats. Perdre escoles a Andorra significa perdre en formació de futurs ciutadans.
Em pregunto si el Govern andorrà actuaria amb la mateixa -escassa- contundència davant França si tanquessin els seus centres al país. Em pregunto si el Govern andorrà no s’ha plantejat un canvi de model de finançament dels centres educatius en funció de la tasca que desenvolupen i del seu perfil.
Egoistament acceptaria de bon grat que l’executiu no pagués ni un euro a cap sistema que no fos l’andorrà que per això és el nacional i és al què hi porto la meva filla. Però no ha de ser així. Hem de poder mantenir la riquesa educativa, les possibilitats de triar en funció de les conviccions personals. Hem de poder oferir als nostres fills l’opció d’un futur ampli ja que estem en un país petit i potser no tots hi tindran sortida.
No se m’acut millor inversió que en educació. I menys en un Estat com el nostre en el què encara no hem trobat petroli.
“Take the money and run”. Això devia pensar el gerent del FC Andorra quan rebia les subvencions públiques, les aportacions de patrocinadors, les concessions de la UEFA pels jugadors seleccionables de les diverses seccions o quan pagava les nòmines en sobres, és a dir, en negre. Corre no sigui que s’acabi, fes i desfés amb total impunitat, promet la disputa d’un play-off d’ascens i després desdiu-te’n amb l’argument -de pes (!)- que no hi arriba per a tot; que et vas equivocar fent els pressupostos (!) i que s’ha gastat més del què s’ha ingressat.
La fina ironia del personatge no deixa cap marge de dubte que operava amb total carta blanca, sense cap mena de control per part de la directiva del club i amb escassa mirada o molt per sobre per part de les autoritats públiques.
I no passa res! Perquè, total, tots els clubs de futbol espanyols estan petats, la gran majoria deuen diners als seus jugadors, defrauden hisenda i no paguen el que els hi correspondria de seguretat social sense immutar-se. Si de fet, reconèixer que no tens ni idea del què és una fulla Excel és un exercici de valentia i honestedat vist el què hi ha!
El problema és que tenim les arques públiques força malmeses com per permetre que tota subvenció concedida allà on sigui (club, federació, associació, sindicat, partit polític o grup parlamentari de rigor) no tingui més rigor en el seu control.
El cas del FC Andorra -club històric i veterà que tantes alegries i il·lusions ha generat en una societat tan poc cohesionada com la nostra- no és un fet aïllat. Si agrupem, salvant totes les distàncies, l’afer dels comptes del Grup parlamentari del PS i els d’aquest club ens adonem d’un fet indubtable i no és altre que l’escàs o nul control que se’n fa sovint dels diners públics.
Hi ha, a més, un agreujant i és que el FC Andorra incomplia sistemàticament la legalitat: cap dels seus jugadors cotitzava a la seguretat social per les hores de dedicació al xut de la pilota. Un frau que se suma al descontrol i la mala gestió que afegeix desenes de proveïdors impagats i milers d’euros (350.000 en concret) de deute. Una situació clarament de fallida.
El més preocupant de tot és que ara, i davant la queixa dels propis jugadors, el Govern hi ha posat fil a l’agulla. Mentrestant no s’ha preocupat si es pagava en sobres o no, al dia o no; si es declarava la seguretat social o no; si el forat superava totes les previsions o no; o si es va prometre un projecte esportiu determinat i finalment no s’ha acomplert, afectant especialment jugadors i cos tècnic.
I si els diners fossin dels socis, doncs que els socis reclamin responsabilitats a qui pertoqui. Però els diners no són únicament dels socis sinó de la societat. Que ara el Secretari d’Estat d’esports digui que es controlarà més els comptes dels clubs abans de donar un euro, és actuar a toro pasado. Era i és una obligació en tot el què afecta la caixa pública exigir auditories periòdiques com s’exigeixen als privats tenir els comptes al dia. Perquè la pregunta que em ve al cap no és altra que la següent: qui se n’ocuparà del terrible forat al FC Andorra? L’Estat? I jo dic que no. De cap manera i menys davant l’esfereïdora xifra d’aturats, xifra que ens hauria de treure la son dia sí, dia també.
I una reflexió final: que no s’hagi produït cap destitució al capdavant del FC Andorra per aquesta lamentable situació d’un club que fa cinc anys estava sanejat, és simplement vergonyós. Dóna a pensar que en determinats àmbits la mala gestió passa una factura relativa. Si és que en passa cap.
Haurem d’acabar donant les gràcies al nou grup mixt, recentment creat al Consell General, per haver posat sobre la taula un debat fins ara inexistent i és el del finançament dels partits polítics i la transparència en la gestió dels diners públics.
Ho haurem de fer després d’haver decidit, unilateralment, i un cop acordat que abandonava el PS, traspassar a sindicatura els romanents d’anys d’assignacions al grup parlamentari socialdemòcrata i tancar el compte bancari.
La situació ha estat rocambolesca i gairebé esperpèntica: perquè els consellers implicats, malgrat ser els titulars del compte, havien decidit marxar del grup; perquè van buidar els comptes abans de passar al grup mixt; perquè els diners són romanents d’anys de funcionament d’un grup parlamentari que continua existint; perquè no van informar ningú de l’operació i perquè els que ho han fet són, els agradi o no, trànsfugues.
La legalitat de l’operació potser no és qüestionable però no vol dir que sigui moralment acceptable. Si bé ningú s’ha apoderat dels diners, el cert és que s’ha deixat sense líquiditat el grup parlamentari escindit. Els consellers implicats han exercit de màximes autoritats de la institució determinant el repartiment de les assignacions, sense abordar-ho als organismes pertinents, com ara la junta de presidents. Les auditories encomanades pel consell general determinaran si l’operació és vàlida i a qui corresponen els romanents. I al rerefons de tot plegat hi ha un desgavell sobre els comptes dels grups parlamentaris que no eren auditats ni controlats per ningú.
La situació ha obligat al Consell General a regular-ho per la via d’una reclamada i necessària llei de finançament de partits polítics.
La llei determinarà què s’ha de fer amb les assignacions rebudes i segurament també caldrà que el Tribunal de comptes les auditi. Obre la porta per tant a un exercici de major transaparència sobre els diners públics a la casa de tots i permetrà ajustar millor les assignacions que es concedeixin als grups parlamentaris, aplicant millors polítiques sobre els pressupostos públics.
Les maneres no han estat ortodoxes. Però l’afer ha permès iniciar el debat sobre una regulació més que necessària. Ja ho diuen els castellans: “no hay mal que por bien no venga”.
En menys d’una setmana molts dels escèptics del sistema de partits tradicional, les institucions barrades, la jerarquia piramidal i la ciutadania adormida hem tornat a confiar en l’ésser humà i en què potser -potser- no tot està perdut.
Perquè en menys d’una setmana la ciutadania s’ha mogut per la defensa dels drets més fonamentals i dues plataformes nascudes des de la més estricta base social, la més estricta de les transversalitats, s’han constituït al país per reclamar la despenalització parcial de l’avortament i la legalització del matrimoni homosexual a Andorra.
Aprofitant dos esdeveniments públics (la presentació al Consell General per part del PS d’una modificació del codi penal i una sentència del Tribunal Superior a favor d’un vidu homosexual), aquests moviments socials es presenten fora de partits polítics i d’ideologies concretes i dins el marc de la defensa de la Constitució i dels drets humans.
Una enquesta publicada avui a la Cadena SER sobre els escraches posa de relleu de manera preocupant que la ciutadania no confia en els partits polítics, ni en les institucions ni en els sindicats ni en cap vella forma de manifestar-se públicament en democràcia. I per tant aposta per l’acció ciutadana i reivindicativa, clarament demostrable en la figura de la Plataforma d’afectats per la hipoteca (PAH). Uns resultats més que extrapolables a la nostra petita comunitat que no resta aïllada de la crisi de valors democràtics que impera al nostre entorn.
El resultat d’aquesta enquesta és un fort toc d’atenció que ja es va iniciar amb el moviment del 15M. I del qual es va aprendre que millor lluitar per objectius concrets que per generalitats i d’aquí els resultats palpablement exitosos: presentació d’una ILP per reformar l’antiquada llei hipotecaria espanyola, llei que ha entrat a tràmit parlamentari.
No estem lluny d’aquesta realitat. Amb molts drets civils encara encallats, la ciutadania comença a moure’s i a perdre la por. Es va veure amb l’ILP contra el tabaquisme passiu, per continuar amb AD800 o la plataforma contra l’heliport al Patapou. I és que el poble comença a creure en la seva força, de manera pacífica però organitzada, cohesionat sota valors en contes d’ideologies caduques i desfasades, units en la defensa de conceptes concrets però universals que agrupen andorrans i residents, homes i dones per igual. Una nova manera d’actuar -aquesta, la de la transversalitat- que es veu clarament reflectida en la presentació de la Plataforma “Sí als nostres drets” que té com a portaveus una ex ministra liberal, un militant del partit Els Verds i una ex consellera general de centre esquerra. O quan quatre advocats dels quals una ex consellera liberal i un ex ambaixador socialdemòcrata impulsen la legalització del matrimoni homosexual.
I molt hauria de fer pensar als partits polítics al respecte. Tant aquells que ara es debaten entre la vida i la mort com dels que acaben de renéixer de les seves cendres. Tots, fins i tot aquells que es van agrupar per un únic interès electoral, haurien de prendre bona nota del què comença a significar per a molts dels ciutadans del nostre país l’exercici de la política i dels càrrecs públics, del valor que tenen les institucions i especialment determinades institucions i en definitiva del què significa el concepte de sobirania.
Perquè quan la sordesa institucional i partidista no permet avançar, hi ha qui es mobilitza pacíficament per fer moure unes estructures que haurien d’estar, sempre, al servei públic i no a l’inrevés.
Benvinguda proposició de llei de despenalització parcial de l’avortament! Benvinguda sigui malgrat el clima polític, la crisi econòmica o social. Benvinguda sigui sempre qualsevol proposició que avanci en drets civils, en drets humans.
Ni la crisi ni el clima polític ni la fractura social poden servir d’excusa per tancar els ulls davant la realitat. Sempre tossuda, aquesta -la realitat- ens situa, amb Malta, a la cua dels països europeus en aquesta matèria. Ni tant sols un país declaradament catòlic com és Irlanda penalitza determinats supòsits terapèutics. I restem a la cua malgrat les desenes de recomanacions del Consell d’Europa, malgrat la cinquantena de recomanacions emeses per Nacions Unides al respecte.
Som als organismes internacionals per alguna raó més que per fer relacions comercials. Els que ostenten el comandament de les institucions saben que si som al concert internacional és perquè volem respectar els principis que s’hi impulsen i un és el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, un dret fonamental. Però és que també som un poble sobirà i alhora un Estat aconfessional.
Dret a decidir. Aquí no es qüestiona la història, els valors morals, la situació institucional del país ni la Constitució. El què es qüestiona en aquest debat és la defensa d’un dret bàsic.
No és cert que una llei d’aquestes característiques hagi d’obrir una crisi institucional necessàriament. Els redactors de la Constitució ja van preveure a la Carta Magna una figura que no es contempla a cap altra i és la possibilitat que prosperi una llei sense la signatura d’un dels dos coprínceps, com se sap caps d’Estat de manera indivisa. Una salvaguarda que es va preveure justament per a conflictes morals d’aquesta índole i que es van plasmar en l’aprovació de la llei del matrimoni civil i del divorci. Fixi’ns si el nostre ordenament jurídic és avançat!
I sobre el conflicte constitucional deixem, si es dóna el cas, que sigui l’alt tribunal qui es pronunciï. Avançar esdeveniments des de l’alarmisme és voler ocultar intencionadament una realitat que, com deia, és tossuda. El legislador té les eines i els instruments necessaris per regular-ho. I m’atreviria a dir que en té també una obligació. I si no la troba -l’obligació- estaria bé que plataformes ciutadanes com la que s’acaba de constituir recullin el màxim de suports perquè se n’adoni i li recordi que desenes de recomanacions internacionals així ho indiquen.
I mirin, si hem de parlar d’impossibilitats, hem de reconèixer també que al sí de l’església catòlica (atès que un dels nostres caps d’Estat és un bisbe) no tenen un pensament únic davant aquesta realitat: hi ha molts creients i practicants que dubten de la línia oficial i pensen que en casos com els que es plantegen al nostre país ara s’hauria de permetre, almenys, el dret de la dona a decidir.
Perquè ningú obliga a cap dona a avortar en cap supòsit. Però no se la pot castigar per decidir si vol o no continuar amb un embaràs fruit d’una aberració com és un abús sexual, per posar un exemple.
I totes les opinions són vàlides, però una no pot prevaldre sobre la resta. No em resulta admissible. No té cabuda en un estat de dret, democràtic i social.
Senyor Ban. Benvingut. Com míster Marshall. El primer no andorrà de l’era moderna que s’ha dirigit des de la tribuna d’oradors al Consell General. Amb breus frases en català. Un dia històric. Un dia memorable. Com aquell 28 de juliol de 1993 quan sentíem parlar en català al sí de l’Assemblea General de l’ONU, en el moment que Òscar Ribas Reig com a cap de Govern va pronunciar el discurs d’ingrés d’Andorra al concert internacional de les nacions per excel·lència.
Vint anys. Una constitució. Moderna per alguns, desfasada per a d’altres. Vint anys de resolucions de Nacions Unides sobre Andorra: en matèria de drets humans, de drets econòmics i socials, en matèria d’igualtat, de paritat, de cohesió social. I d’avortament. Sí. També d’avortament.
En aquests vint anys, l’ONU ha examinat el desplegament de la nostra Carta Magna i especialment el compromís adoptat amb la signatura de la Declaració universal dels drets humans.
Hem assistit a l’obertura de l’assemblea general, hem participat en resolucions importants però també ens hem inhibit en d’altres. El nostre vot, igual que el de països com Rússia o la Xina. Efectivitat, poca. Però ser-hi ja és molt. Alguns critiquen la despesa que comporta. D’altres qüestionen que el cap de Govern actual no hi hagi anat ni un sol cop. Fet i fet, qui no qüestiona l’ONU? A Somàlia, als Balcans. Però per ara no hi ha cap altre organisme que permeti la pau mundial. Una pau tutelada pels poderosos, de mitges tintes; una pau tímida, fràgil, poruga. Una pau amenaçada. Per Corea del Nord però també pels Estats Units, callant la boca intencionadament davant els cops d’Estat a l’Argentina o Xile però boicotejant Cuba.
Senyor Ban. No li hem pogut preguntar sobre la despenalització parcial de l’avortament, ni per d’altres drets civils, humans, com les restriccions a l’accés als drets polítics. Ja sabem que l’agenda és apretada i també que hi ha temes interns de difícil valoració. Interessava més sortir a la portada de la BBC que a la dels diaris interns, i està clar que sempre es reserva una declaració important a les visites de caràcter històric. I és que el món està fatal. Ho diu tothom. La crisi global, les amenaces globals, la venda globals d’armes, la corrupció global i la globalitat de tots els mals que ens afecten com a humans dèbils davant el poder.
Tendim a pensar-nos que som el melic del món. Tendim a pensar que els nostres problemes són més grans del què realment són.
Fa falta que vingui un secretari general de Nacions Unides a dir-nos que podem ser el què volem ser, que tenim capacitat suficient per abanderar lluites com la del desenvolupament sostenible, la paritat (política, perquè real no serà en tant que la dona no pot decidir sobre la seva pròpia sexualitat), l’educació, la interculturalitat. Si, és cert, tenim valors molt important a exportar. Valors que ens han servit per construir el què avui som i que ens han ajudat a sobreviure.
Llàstima que no tothom ho hagi pogut sentir de viva veu. Llàstima que la seguretat hagi servit d’excusa per no exposar-se als ciutadans. M’hagués agradat més veure’l passejar per carrers i botigues que tancat en búnquers oficials.
Però torni. Torni quan vulgui. A ser possible abans de vint anys.
La història del tancament, reconstrucció i posterior rescat del Centre de Tractament de Residus d’Andorra -més conegut popularment com el forn incinerador de La Comella- és d’aquelles dignes d’una sèrie de televisió.
Contaminació, manifestacions, intercanvi d’acusacions, encreuament de demandes judicials i prop de 100 milions d’euros de la caixa pública evaporats (alguns dirien invertits, tot i que caldria aplicar molts matisos) com el fum blanquinós de la xemeneia de la planta, fum que segons el ministre portaveu al seu dia, Enric Pujal, era poc més que “vapor d’aigua”.
He viscut en diverses ocasions amb les finestres de casa orientades cap a la planta de La Comella. Actualment veig el forn cremant dia sí dia no i en caps de setmana (es veu menys? Hi ha més deixalles?) i em pregunto: “m’afectarà la salut?”.
D’entrada on segur que m’afectarà és a la butxaca.
El president del grup parlamentari socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, va publicar fa poc un històric molt interessant de les accions que el PS havia efectuat contra la planta incineradora. Un article recomanable per conèixer què va passar en un procés que ha estat molt llarg i confús, que ha tingut diversos protagonistes i sobre el qual ningú no en vol tenir el llegat ni l’herència de la responsabilitat.
Deia a la SER fa poc també el nou secretari d’organització del PLA, Ferran Costa, en ser preguntat sobre l’herència de la mala gestió econòmica del forn incinerador, que era resultat dels successius canvis de govern, dels canvis de política. No puc estar més en desacord.
El forn s’adjudica per 43 milions d’euros el 2002 quan es tanca l’antiga planta que emetia -cal recordar-ho- 1000 vegades més dioxines de les permeses comportant un greu perill per a la salut pública. I el forn és cert que el va tancar Marc Forné, com ell mateix recorda sempre, però també és cert que es va tancar per les insistents pressions socials d’associacions com Apapma o la plataforma Respirem sense Fums després d’anys de predicar al desert.
Seguim amb l’històric. Del 2001 al 2005 governa el PLA i s’acorden decisions com les següents: aprovar una subvenció de 135 milions d’euros a la societat concessionària de les instal·lacions per un període de 20 anys, sent els accionistes Govern, FEDA, Tratamientos de Residuos, Cespa, Novergie, Estudios Montajes y Tendidos Eléctricos, Vallsegur, Treballs Públics Daniel Armengol i Empub, amb un capital social de 6,5 milions d’euros, establint el valor de l’acció a 6.500€ aproximadament. El cost de construcció s’estableix en 93 milions d’euros, molt per sobre del què s’havia determinat inicialment. El forn es dissenya per a un volum de població de 100.000 habitants provocant les ires de les associacions ecologistes.
Del 2005 al 2009 continua governant el PLA i s’adopten decisions com l’adquisició del 29% del capital de CTRASA als socis andorrans, pagant 1,9 milions d’euros mitjançant un crèdit extraordinari al qual s’oposa frontalment el PS. Les accions les adquireix FEDA. Mentrestant, se signa un conveni de trasllat de residus amb Espanya que deixa la porta oberta a una futura importació de deixalles. Al 2006 el Govern demana un altre suplement de crèdit de 6 milions d’euros per pagar el sobrecost de les obres de construcció del forn incinerador també amb l’oposició frontal del PS. Així, pel cap baix, al 2006 el forn ja ha costat 53 milions d’euros.
No és fins el 2009, amb el PS al poder, que s’encarrega una auditoria per valorar l’estat financer del forn incinerador. Els ministres competents exigeixen als socis andorrans el retorn d’una part dels beneficis obtinguts per la venda de les seves accions en considerar que estaven sobrevalorades. Els accionistes andorrans presenten una querella criminal per calumnies contra els dos ministres socialdemòcrates, querella que ha estat arxivada recentment pel Tribunal Superior. Els exsocis ara acudiran al Tribunal Constitucional.
Mentrestant, el PS porta els socis minoritaris (CESPA i Novergie) als tribunals per incompliment del contracte de serveis amb CTRASA, unes demandes que no han quedat encara dirimides per la justícia .
Ara el Govern de DA decideix posar punt i final al conflicte i comprarà per 3,8 milions d’euros el paquet d’accions de CESPA i Novergie, passant d’aquesta manera el capital a ser 100% públic (FEDA i Govern). Per fer-ho, 1,1 milions sortiran de la caixa d’inversions de la companyia parapública elèctrica i la resta, dels beneficis d’una altra parapública: Andorra Telecom. L’argument és permetre impulsar els projectes de FEDA a la zona i gestionar públicament una instal·lació que hauria d’haver sigut de l’Estat des de l’inici.
El tancament del procés és, a totes totes, una mala operació, fruit d’un cúmul de despropòsits i un exemple més de la mala gestió en l’administració de la cosa pública.
Diuen alguns dels què en van tenir alguna responsabilitat que el 2002 era difícil preveure la crisi econòmica que ens va afectar deu anys després com per arriscar-se a fer un forn petit com l’anterior, de seguida obsolet i contaminant. En canvi les associacions ecologistes i el propi PS advertien que la planta, tal i com estava dissenyada, estava sobredimensionada, com s’ha demostrat posteriorment. Ningú no tenia la bola de vidre però està clar que per a alguns va prevaldre altres coses que l’interès general.
I ara m’encomano a les responsabilitats polítiques: el PS va fer el què calia quan governava si va trobar indicis d’irregularitats en la gestió però ho va fer molt tímidament. Només va portar el contracte de serveis dels socis minoritaris a la justícia i no va anar més enllà. No podia, no volia, o encara restava molt present les crítiques de judicialitzar la política per les querelles criminals contra dos exministres presentades al seu dia.
Segueixo amb el PS perquè, ara a l’oposició, no ha anunciat encara què farà davant l’arxiu probable de la causa contra els socis minoritaris que gaudien d’un contracte blindat sobre uns serveis que encara no ha quedat demostrat que es prestessin, ni contra el sobrecost de 5 milions d’euros per la reducció de capital de CTRASA.
Que el govern de DA vulgui donar carpetàs al tema del forn i posar punt i final als conflictes no ho comparteixo i menys encara que els beneficis de serveis públics com l’electricitat i les comunicacions es destinin a pagar deutes del passat i no pas a millorar les condicions dels usuaris actuals, molt afectats per la crisi i els quals agrairiren reduccions importants en les respectives factures. Però em preocupa molt més que sigui amb la impassivitat de l’oposició la qual ha estat sempre contrària a un claríssim pelotàs. Que les coses en aquest país s’aixequin a mitges quan paguem tots a escot genera molta indignació.
I em porta a pensar alhora en la necessitat d’una llei de responsabilitat política que eviti repetir els mateixos errors, voluntàriament o involuntàriament, errors que ens costarà a tots plegats una milionada. Igualment, crec que ja urgeix la creació de la fiscalia anticorrupció perquè no cal només no ser-ho sinó a més, no aparentar-ho.
