Vés al contingut

Retorn al passat

regreso al futuro
Dues recents notícies vinculades a la qüestió de com es gasten els diners de tots, m’han traslladat al passat tot just ara que celebrem els 30 anys de l’estrena de “Back to the futur”.

Com el professor Doc, a alguns la màquina del temps se’ls ha espatllat i en contes de viatjar al futur amb les finances públiques (sostenibles, coherents, eficaces), han fet marxa enrere, als anys de bonança, malbaratament, incoherència i desproporció.

Em refereixo als 180.000 € per a un estudi sobre la situació del comerç del país i a d’altres 145.000 € per reconvertir el CIAM, un centre que es va inaugurar fa tot just quatre anys, en una sala d’exposicions permanent però temporal.
Són només dos exemples entre molts altres però dos de molts significatius.

Pel que fa als 180.000 euros de l’estudi sobre el sector comercial andorrà, cal ressaltar que s’ha concedit “a dit” -és a dir sense cap concurs públic- a dues consultores foranes -de les que tenim ben poca informació, per cert- atès que l’entitat contractant, Andorra Turisme, és una societat anònima que no obeeix pel que sembla (ni que fos per ètica política) a la llei de contractació pública i per tant no està obligada a presentar concursos per adjudicar treballs d’aquesta magnitud econòmica.
Un estudi que molt em temo no distarà del què venen dient els comerciants i venedors del nostre país des de fa molts anys, aquells que palpen dia a dia la realitat del mercat i als que sovint fan cas omís Govern i comuns.

És d’entrada un total despropòsit que amb els diners de tots s’adjudiquin sense concurs projectes de 180.000 euros. Tal suma requeriria com a mínim lliure concurrència i una explicació detallada dels objectius i necessitats vistes com estan les arques de l’Estat.

Pel que fa als 145.000 euros que es regalen al comú d’Escaldes, és un altre despropòsit. Primer, perquè el CIAM és un edifici que té menys de quatre anys, que obeïa a un projecte -el de divulgació del Madriu-, que ha quedat en el no res, que ja va costar una milionada (prop de 3 milions d’euros), que no ha tingut pràcticament manteniment, que no s’ha divulgat i sobre el qual ningú no sap què fer-ne. I segon, perquè la nova sala d’exposicions del Govern que allotjarà és un espai provisional ja que està previst el seu trasllat definitiu al nou edifici The Cloud.

A mi, que la part alta d’Escaldes tingui equipaments socioculturals que la dinamitzin em sembla perfecte però amb coherència i sense sobrecost.

Els que tenen la màquina del temps espatllada haurien de fer un viatge al present per comprovar com llançar els diners per la finestra amb finalitats electoralistes ens ha abocat a més impostos i retallades, a l’ofegament del petit empresari i autònom, del treballador i les seves famílies.

Potser el problema rau en viatjar endavant i endarrere i no en copsar el dia a dia, la realitat del carrer: un viatge al centre dels problemes.

EL CENTRE

Favim.com-1316

Diuen les males llengües que a Andorra no hi ha ningú de dretes ni d’esquerres perquè tothom és del centre. Del centre de la cadira.
Aquestes eleccions comunals són la millor demostració que aquesta afirmació irònica està més viva que mai.

Verds amb Liberals. Liberals amb socialdemòcrates. Socialdemòcrates amb demòcrates. Liberals amb ex liberals. I així una eterna prostitució d’idees amb la simple finalitat d’assaltar el poder. Candidatures impossibles que es fan possibles a les 11:14 hores del dia D.

Ja era evident a les passades eleccions generals i a les anteriors comunals: el ball de candidats prima per sobre de la pluja d’idees. Persones (noms) per sobre de projectes (ideologies). Cadires (càrrecs) per sobre de pactes (consens).

Si donem oficialment per mortes les ideologies i validem el què afirmava la copresidenta dels Verds a la Cadena SER fa pocs dies en relació a la sintonia entre persones per decidir si es pacta amb A o amb B, donant per obsolet el clàssic eix esquerra-dreta, no calia doncs dotar-nos d’una Constitució.

Mortes les ideologies, morta la coherència. Per això és acceptable esperar a que transcorrin unes eleccions per decidir si una ministra d’una coalició que pacta localment amb el principal partit de l’oposició es fa o no fora de l’executiu. O es normalitza que el número 2 d’una candidatura conjunta entre socialdemòcrates i verds sigui sis mesos més tard el 3 d’una candidatura liberal. O s’assumeix que destacats sindicalistes de la funció pública ocupin els primers llocs de llistes que propugnen reduir els serveis públics.

És com el mort quilomètric: estem tan acostumats a veure centenars de morts sirians després de naufragar en pasteres que ja ens hem immunitzat al despropòsit.

I com que no som els únics que patim d’aquest mal d’incoherència (Podemos a Espanya, Front Nacional a França, Syriza a Grècia i un llarg etcètera), el nostre sistema nerviós transforma per naturalesa la indignació en indiferència que traduït al panorama polític es converteix en un petit càstig electoral que s’anomena abstenció.

Líders d’opinió

FREE MEDIA

Des de fa mesos contemplo amb certa -i reconeguda- estupefacció com s’omplen les pàgines d’opinió dels nostres diaris de columnes signades per polítics en actiu, substituint opinadors de diversa índole que per motius diferents abandonen el saludable hàbit de comentar l’actualitat des del seu particular -i sovint encertat- punt de vista.
És aquest un procés al meu entendre preocupant perquè, pel que em comenten companys i columnistes, aquesta suplència no ve motivada per unes especials ganes de dotar-nos als lectors de dosis de propaganda política extra sinó perquè costa trobar altres opinadors que no siguin càrrecs electes.
Vagi per endavant que em sembla perfecte i molt saludable que els nostres polítics publiquin articles d’opinió. Faltaria més. El què em preocupa per a la salut democràtica del nostre país és que siguin els únics que puguin fer-ho.
Molts dels columnistes que avui abandonen aquest hàbit ho fan cansats però sobretot ho fan perquè opinar obertament els acaba passant factura: en la seva vida professional especialment. Si a aquest fenomen sumem la proliferació d’anònims als fòrums digitals, queda doncs clarament demostrat la dificultat dels ciutadans a expressar-se a cara descoberta.

Un país no és plenament democràtic ni lliure si no es garanteixen dos drets fonamentals: la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, que són similars però no són la mateixa cosa.
Fa tan sols dos anys, un informe de Reporters sense fronteres situava Andorra entre els cinc primers països amb major llibertat d’informació. Tant sols un any després el nostre país baixava fins més avall de la posició trentena del mateix rànquing. Què ha passat en mig? Que el primer informe el van respondre responsables polítics o propers a càrrecs públics mentre que el segon el va contestar membres de la mateixa professió.
Gaudim d’una àmplia oferta de mitjans de comunicació, cosa que, en teoria, beneficiaria la pluralitat i la llibertat d’informació. Ara bé, anem limitats del què s’anomena líders d’opinió. Que les pàgines dels diaris vagin carregades de columnes signades per polítics en actiu que -no ens enganyem- tenen una gran càrrega de propaganda, va en detriment de la pluralitat. Perquè no hi trobem opinions de contrapès en ser escassos els què s’atreveixen a dubtar del poder. La llibertat d’expressió, és doncs, menys llibertat en tant que molts dels què volen dir alguna cosa no s’atreveixen per por a represàlies.

El retorn

sindrome postvacacional

Retorn de les vacances. Moment de reprendre l’hàbit d’escriure, d’expressar-se, de manifestar-se i d’opinar després de mesos de necessari –i volgut- silenci.

La represa presenta nous i interessants reptes: l’inici del curs polític amb el pressupost general de l’Estat a l’horitzó més immediat; el futur de BPA, els seus empleats, clients i accionistes; unes eleccions comunals plenes d’incerteses, entre recanvis obligats i continuïtats no assegurades; el curs escolar amb importants -i diria que poc valorats- canvis de model a la vista; el futur del coprincipat, qüestionat per la possible marxa en breu del bisbe d’Urgell a Barcelona; les relacions amb Europa i la recuperació econòmica un cop superat l’equador de l’any.

Incògnites algunes que es resoldran aviat -el pressupost de l’Estat i l’afectació que sobre ells tingui la crisi de BPA, per exemple- i d’altres amb més serrells pendents com el futur de la Banca Privada i com aquesta resolució afectarà o no la tènue recuperació econòmica.

En matèria purament política, les eleccions comunals també marcaran el curs parlamentari que s’engega amb la Diada de Meritxell. Unes eleccions plenes d’incerteses pels relleus obligats en alguns comuns i per la feblesa de determinats pactes en d’altres.

Més enllà de la política local, hi haurà el destí del coprincipat que, crec, resta pendent de decisions vaticanes que es prendran amb total seguretat un cop superats els comicis catalans dels 27 de setembre i de les eleccions generals espanyoles, al novembre, les quals incidiran en la decisió de la substitució del bisbe Sistach a Barcelona per al qual Joan Enric Vives sonava fa pocs mesos com a clar successor.

Mirant endins i també enfora, ens despertarem de la letargia de l’estiu més calorós, superant la síndrome postvacacional i el deliri de la tornada a l’escola, llegint entre línies els discursos institucionals i apostant ja a les travesses electorals, mentre esperem amb inquietant paciència què passarà amb la BPA -i amb la banca en general-, i de pas, amb el prestigi del nostre país.

 

DRET A SABER

EL INAF GARANTIZA LA SOLVENCIA FINANCIERA DE ANDORRA TRAS INTERVENCIÓN DE BPA

Maria Cosan compareixent davant els mitjans per explicar la intervenció a BPA l’11 de març (EFE)

El cas BPA ens ha agafat a tots per sorpresa, en plena transició de canvi de poders, dissolt el Consell General i amb el govern en funcions, en període de vacances escolars i els cervells esgotats per les eleccions generals.
L’allau informativa dins i fora de casa nostra provocada per notícies sovint contradictòries, en moltes ocasions interessades i en excés altament tècniques, ens ha situat a molts fora de context i a uns quants centenars amb el peu canviat, pensant en la recuperació econòmica i en les properes vacances d’estiu.
El bany de realitat afegit a la confusió general té a la majoria orfe de veritat, amb molta indignació i tristesa per pair, afectada directament o indirectament d’una crisi sense precedents.
Veus que parlen a fora però no a dins; veus que parlen en veu baixa; veus que haurien de parlar i callen, i veus que parlen a mitges tintes. Veus indignades que no s’atreveixen a cridar i afectats patint en silenci. Més enllà d’una manifestació d’empleats, els ciutadans (clients, votants, afectats o no afectats) no han alçat ni un mil•límetre els decibels per sobre de l’habitual.
En seu parlamentària, el PS ha demanat una comissió d’enquesta, aquella cosa que preveu la Constitució i que s’ha utilitzat només un cop en 22 anys i sobre la qual els periodistes més veterans recordem que va versar, sense cap conseqüència ni penal ni política, en el sobrecost de construcció de l’hospital per mai més tornar-se a utilitzar malgrat haver existit molts motius per fer-la servir com els sobrecostos del forn incinerador, del túnel del pont Pla, de la depuradora d’Anyós o per l’accident del viaducte dels Dos Valires.
Una comissió d’enquesta que Liberals d’Andorra i DA volen convertir en comissió d’investigació, és a dir a porta tancada i sense debat públic.
L’esperit del legislador per crear la figura de la comissió d’enquesta era justament poder publicitar davant la ciutadania un fet greu amb implicacions polítiques i debatre les possibles conseqüències públiques derivades per poder actuar, ja sigui posant ordre en matèria legislativa o depurant responsabilitats o totes dues coses alhora.
Negar en aquests moments una comissió d’enquesta quan planen tants dubtes sobre l’afer BPA és com negar a la ciutadania el dret a saber.
Que les comissions d’investigació hagin derivat en judicis paral•lels o teatres mediàtics en el nostre entorn geogràfic més proper no és excusa per evitar que s’accepti una comissió amb compareixences públiques i debat polític que adopti resolucions necessàries i aporti llum a un capítol tan fosc en la nostra història recent. Malgrat tractar-se d’un afer sensible, que afecta moltes persones, que posa en entredit la nostra sobirania i que manlleva el nostre futur econòmic, cal saber què ha passat a BPA i cal fer-ho des de la transparència: si es va actuar correctament o no, si cal o no depurar responsabilitats o si cal ampliar o no el nostre marc legislatiu per evitar que es torni a produir.
A porta tancada la ciutadania queda novament a esquenes de les decisions públiques que de manera directa o indirecta els acabarà afectant.

Cuina electoral

Cuina electoral.

Cuina electoral

Presentació de la candidatura DA-CdI d'Andorra la Vella
El calendari electoral marcat per l’actual cap de Govern i candidat a la reelecció, Antoni Martí, ha estat determinant per desbancar qualsevol possibilitat real de crear alternatives contundents a DA en les eleccions generals convocades per a l’1 de març. Fruit d’això és que només dues formacions polítiques (DA i PS) poden ser presents a les 7 parròquies, és a dir, on es guanyen les eleccions.

Aquest ha estat un punt cabdal, especialment davant el fort ressorgiment de Liberals d’Andorra, els quals han volgut fer una demostració de força presentant una candidatura nacional avalada per dos excaps de Govern: Marc Forné i Albert Pintant.
Els Liberals, dels quals s’esperava candidatures de major pes, no han tingut prou temps per convèncer més enllà dels acòlits. I a Canillo, un feu tradicional, la fuga a DA ha fet mal i s’arrossega. De tal manera que no han aconseguit lligar una candidatura sòlida i no hi seran presents. Les llistes territorials presenten de tot i més: cares noves i persones expertes; militants de base i independents, amb alguna sorpresa de darrera hora com la incursió d’Eric Bartolomé a la territorial d’Ordino i la de Carles Naudi a la de La Massana. Té especial mèrit l’enfortiment d’aquest partit que, en tant sols un any, ha passat de quedar fora del consell i al límit de la dissolució, a convertir-se en alternativa de Govern.

De la seva banda, DA ha posat tota la carn a la graella, col•locant allà on es guanya les eleccions bona part dels seus pesos pesants: tres ministres i els dos síndics amb l’afegitó de la ja ex cònsol d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer. La capital serà el bastió de DA on hi aposta fort ja que a Ferrer cal afegir la presència de Jordi Cinca -mà dreta de l’actual cap de Govern- al número 1 de la parroquial; i Conxita Marsol de 3 a la nacional.
La presència de Josep Pintat (més que no pas dels Liberals en sí) ha provocat problemes de darrera hora en la configuració de les llistes de DA el què ha obligat a la formació a recompondre totes les candidatures per mantenir la correlació de forces. Així, ha estat necessari col•locar en llocs elegibles de la nacional Sofia Garrallà, Patricia Riberaya i Martí Salvans, fins ara consellers parroquials.

De les candidatures del PS cal destacar la coherència. El gir a l’esquerra que suposa el pacte amb Verds i Iniciativa Ciutadana va en la línia de les actuacions empreses els darrers mesos. I gràcies a aquest pacte pot ser present a totes les parròquies. D’altra banda, i derivat de l’anterior, també presenta moltes cares noves, en una aposta decidida per la renovació. Els primers llocs de la nacional ja és un símbol d’aquesta aposta: a l’ex ministre Pere López i la fins ara consellera general, Rosa Gili, l’acompanyarà Gerard Alís i Abu Ba, dins la quota cedida als Verds. Pesos pesants de la formació com Jordi Font, Carles Blasi o Esteve López passen a segon terme.

Finalment, SDP també aposta per la renovació. I la mostra més clara és que el seu líder, Jaume Bartumeu, tanca la llista nacional i per tant no té opcions de tornar al Consell General. Les territorials també presenten una renovació absoluta, amb persones nouvingudes a la política, com Rita Sirkia, candidata a Encamp, o Felip Gallado, a Ordino.

I un darrer apunt: l’aposta per la paritat ha estat present a totes les candidatures però a mitges. Si bé tots els partits han fet un esforç per presentar candidatures paritàries, no hi ha cap dona candidata a cap de Govern. Sí hi ha i en bon nombre dones com a cap de llista a les territorials. És una mostra que encara queda un llarg camí per recórrer perque la igualtat sigui plena també a les llistes electorals.

Menció a part mereix l’absència d’Eusebi Nomen en aquesta comtessa electoral. Tot i haver assegurat el darrer any que intentaria tornar a presentar-se, finalment no ha estat així. Hem de recordar que Nomen va ser conseller general per APC i en les passades eleccions va tornar a se candidat a cap de Govern quedant per molt poc fora del Consell General. És una nova prova que sense un partit sòlid amb implantació territorial resulta molt difícil mantenir-se i mantenir els suports necessaris fora de l’àmbit institucional per afrontar una nova campanya electoral.

Comentari emès a El Balcó de Ràdio SER Andorra

Amb el joc no s’hi juga

crupier_casinos_espana_1864674200

El Govern ha complert la seva promesa i ha aprovat el projecte de llei del joc. A falta de rebre en mà el document complert, a la presentació efectuada a la darrera roda de premsa posterior al consell de ministres es van exposar tot un seguit d’elements que d’entrada fan posar els pèls de punta.

El primer d’ells és la permissibilitat de fumar a les sales de joc (casino i bingos principalment), excepció que el ministre responsable de la qüestió, Antoni Riberaygua, va argumentar amb la gens menyspreable apreciació que el tabac estava “íntimament lligat al joc” i que si es volia “productivitat” (és a dir, guanyar calés), havíem de ser laxes en aquest aspecte de la llei perquè sigui realment “interessant” l’obertura als jocs d’atzar. L’argument és de gran pes si mirem la xifra absoluta i rodona que significarà la taxa pel Casino: 2 milions d’euros. Ara bé, si avaluem altres conceptes (la salut pública o la defensa de la igualtat davant la llei, per exemple) l’argument queda coix i, a més, resulta pervers.

Fa pocs mesos ens posàvem les mans al cap perquè un grup de restauradors recollien signatures per permetre fumar als locals públics en espais reservats. El grup parlamentari de DA i el propi Govern es van mostrar aleshores taxatius assegurant que no es faria cap pas enrere en la llei del tabac.

Doncs bé, amb el suport unànime del Govern (o així almenys ho va dir el ministre Riberaygua) i del grup parlamentari de DA, es crearan excepcions per a les sales de joc en relació a d’altres espais recreatius (bars, restaurants, discoteques, pubs, etc.), generant per tant un greuge comparatiu que ja veurem com queda recollit a la llei del tabac.

Aquest debat entre interès econòmic i interès general ja va ser objecte d’una agra discussió per part del govern autonòmic de Madrid sobre la proposta d’Eurovegas -com saben, desestimada finalment pels seus impulsors-. I aquest mateix debat plana ara sobre Barcelona World al costat d’altres com la permissibilitat en la prostitució.

Joc, tabac, alcohol i prostitució van íntimament lligats a la seva productivitat si la llei ho permet. Si no, no està demostrat que els centres lúdics facin menys caixa.

La productivitat en una sala de joc si està directament relacionada amb alguna cosa és amb la ludopatia i no pas amb la possibilitat de fumar. El joc és un lucratiu negoci no exempt de greus problemes socials i de salut en general. El projecte de llei aprovat pel Govern afegeix un conflicte legal, generant discriminació i sumant un problema de salut pública a la problemàtica derivada d’aquesta activitat. És per tant un car peatge i del tot innecessari.

Però és que a més el joc a Andorra tindrà una tributació molt més baixa que al nostre entorn, llevat del Casino. Serà d’un 10% perquè resulti atractiu.  I la compensació -hipòcrita, si m’ho permeten- és que el 50% d’aquesta recaptació es destinarà a projectes de caire social.

L’altre 50% s’haurà de concentrar en esmenar els problemes de seguretat pública associats (la prostitució il·legal, per exemple; o el blanqueig de capitals); o al tractament de la patologies derivades, mentals o físiques.

El joc ja està permès a Andorra. Hi ha el bingo. I només calia regular i acordar amb els operadors forans la distribució al país de les loteries estrangeres que es venen aquí.

El Casino i les sales de jocs recreatius no són la panacea vist el què l’envolta. I malgrat que el projecte de llei preveu vetar l’entrada  als ludòpates, no tothom està diagnosticat.  A més, avui, no hi ha cap casino, almenys a la vora, altament rentable. Fa vint anys ja es va valorar la possibilitat i va rebre un unànime rebuig polític i social. Fa vint anys hi havia empreses interessades amb propostes reals sobre la taula. Avui no n’hi ha cap. Però a diferència de fa vint anys, perquè vinguin pervertim el sistema democràtic permetent els privilegis.

On és doncs el benefici de tot plegat si avui el joc ja no és econòmicament tan interessant, genera diferències i provoca problemes socials? És que no ho sé trobar, francament.

 

Responsabilitat subsidiària

derecho-imagen

De cop i volta la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge és una urgència al nostre país.

Vint-i-un anys després que la Constitució Andorrana reconegués al títol II aquests drets fonamentals, a DA li entren les presses i presenta a tràmit parlamentari a final de mandat una llei de protecció civil que defensi aquests drets si bé la via penal (la més efectiva, no ens enganyem) ja els garanteix (a banda de la Carta Magna i del codi deontològic de la professió periodística, en vigor actualment al país).

Ni la llei reguladora d’altres col·lectius, com els bombers (que espera des de fa deu anys), ni la de violència de gènere (que es va iniciar en començar la legislatura i pateix un importantíssim retard), ni una llei específica de protecció de la infància, ni tant sols lleis reguladores del sector (premsa i mitjans audiovisuals, o del secret professional) semblen per a DA prioritàries; eliminat el Consell Andorrà de l’Audiovisual i sense data de reconstrucció, hi ha en canvi pressa per regular la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge perquè són drets fonamentals -pel que sembla- poc garantits. I sembla ser així per  l’allau  als tribunals de demandes per atemptats contra aquests drets fonamentals (aproximadament unes cinc els darrers deu anys si les dades del Consell Superior de la Justícia no són errònies, de les quals una era d’un periodista per escoltes il·legals).

Però és que tampoc hi ha d’altres drets fonamentals protegits: el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, malgrat les insistències de l’ONU i el Consell d’Europa, perquè topa amb el model institucional (diuen); i encara més enllà, la persecució, regulació i control de la corrupció; o una llei de transparència en l’exercici públic; o una llei de responsabilitat política, per citar exemples.

Però si ens concentrem en el nostre sector tampoc hi ha una llei reguladora sobre la societat de la informació (es troba a tràmit parlamentari i s’ocupa molt poc de la protecció dels menors, per exemple), o sobre  la publicitat comercial, o sobre la comunicació institucional i/o electoral, només per citar-ne algunes.

Si el legislador andorrà no ha trobat en 21 anys de Constitució la necessitat de legislar sobre uns drets que queden expressament protegits (només cal recordar que la primera llei espanyola al respecte és del 1982, és a dir, cinc anys després d’aprovar-se la seva carta magna) ara em permetran que qüestioni les motivacions de fons.

Reconec que hi ha aspectes que no estan regulats explícitament i caldria fer-ho -el dret a rèplica per exemple- si bé cal recordar que existeix àmplia jurisprudència al respecte. I no nego que calgui legislar aquests i d’altres aspectes, del nostre sector i d’altres. Com també reconec necessari fer pedagogia entre els joves sobre el correcte ús de les xarxes socials, cosa que no es fa amb l’amplitud que caldria.

Sobta per tant la precipitació, sobta la presentació (no hi era al programa electoral de DA) i sobta quan encara queden elements imprescindibles i més prioritaris per resoldre, com ara l’IGI bancari, per al qual no hi ha data malgrat la negativa repercussió que un mal càlcul inicial té per a les arques públiques en un moment en què tots patirem les retallades de la nova llei de la CASS.  Sobta perquè el sector dels mitjans de comunicació no efectua una mala pràctica generalitzada en el seu exercici, quan no existeix premsa groga ni rosa ni paparazzis ni telescombraria -tampoc hi ha regulació al nostre país sobre horaris protegits, per cert-, davant un nou marc, el de la comunicació global, en el què tots els intents de posar barreres han estat infructuosos. I sobta més encara quan obtenim com a país bona nota en llibertat de premsa davant instàncies internacionals (alertant de mala praxi, en canvi, no n’he vist cap).

La veritable finalitat en la presentació d’aquesta proposició de llei no és altra que limitar l’opinió ciutadana, especialment crítica amb els poders públics als comentaris sovint anònims que es publiquen als mitjans digitals i a les xarxes socials. I estableix la coresponsabilitat de les empreses periodístiques a les quals se les podrà exigir danys i perjudicis quan un comentari es consideri (i provi) difamatori.

I què seria difamatori? Dir d’un càrrec públic que és un inepte o negligent o mentider? Publicar el llistat de sous de directius i assessors és una intromissió il·legítima a la seva intimitat? Fer fotografies al carrer on hi ha persones anònimes i publicar-les en la plataforma que sigui és un atemptat contra la seva imatge personal? Publicar que un càrrec públic ha estat detingut juntament amb els seus familiars en una operació judicial atempta contra la vida privada?

I què fem amb la informació falsa que periòdicament circula, de manera viral, per les xarxes? O amb les emissions televisives foranies de telescombraria en horari infantil? O com que això ve de fora i no és controlable (aparentment)  no demanem responsabilitats a ningú?

Regular i de pas controlar un col·lectiu que resulta especialment molest és una obsessió, de sempre, dels poders públics. Arreu.

En canvi, i per comparar, als ciutadans no ens queda cap alternativa que la de no votar els polítics que menteixen, que es mostren clarament negligents, que incompleixen les seves promeses malgrat que la seva actuació pugui comportar danys a la col·lectivitat. Per a ells no hi ha responsabilitat subsidiària possible. Entra dins la nòmina. Igual que pels usuaris dels mitjans de comunicació i altres plataformes hi ha l’opció de no comprar, no escoltar, no mirar, no accedir, no compartir. I els tribunals, no ho oblidem!

*Com a complement del post, us enllaço una excel·lent anàlisi del catedràtic de Dret de la Informació de la Universitat de Navarra, Carlos  Soria, sobre l’abús a Espanya de la llei de protecció a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. Ja que tendim a comparar i emmirallar-nos en legislacions foranes, saber també del mal que hem de morir: http://www.cuentayrazon.org/revista/pdf/034/Num034_009.pdf

Democràcia o tecnocràcia?

consell general dels joves

Al país dels Pirineus som molt hàbils en els debats: en generem d’allà on no n’hi ha (exemple: Canòlic s’ha d’escriure amb o sense h final, seguint la grafia tradicional? Problema de primer ordre, escoltin! Només han de parar l’orella a qualsevol fleca o cafeteria per constatar l’enorme preocupació que el fet genera) i els eliminem d’allà on sí en caldria (exemple: DA utilitza el jurat que tria els temes de debat del Consell General dels Joves per tombar una proposta dels propis estudiants i secundada per àmplia majoria sobre la regulació a Andorra de l’avortament).

Som -irònicament parlant- ben peculiars.

A hores de celebrar-se el Dia Internacional de la Dona, DA minimitza la polèmica suscitada pel veto a què es debati, novament, sobre l’avortament en seu parlamentaria adduint criteris tècnics en la selecció dels temes aportats pels joves.

Primera reflexió que em ve al cap: que un jurat triï els temes en funció de criteris tècnics per sobre de la voluntat dels propis joves, que han estat treballant al llarg de setmanes les propostes que creuen –ells- interessants discutir, no sembla d’entrada la millor fórmula perquè els xavals s’interessin per la política.

Segona reflexió derivada de l’anterior: les estadístiques sociològiques i els resultats electorals posen de manifest un major distanciament entre ciutadania i polítics que evidencia cada cop més que aquests darrers s’han convertit en una classe -la classe política- allunyada de la realitat en contes dels simples ciutadans dedicats als servei públic que haurien de ser i, per tant, frenar qualsevol iniciativa decididament majoritària no semblaria tampoc el millor mecanisme per reduir aquesta desafecció.

Tercera reflexió: si entre els criteris tècnics esgrimits per DA hi ha, com s’ha dit, l’existència prèvia d’un ampli debat sobre l’avortament, diria que no n’ha estat prou pel què indiquen els propis joves, que així ho volen, o les més de 5.000 signatures de ciutadans i ciutadanes d’aquest país demanant la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs en tres supòsits. Negar l’evidència és tractar els ciutadans d’estúpids.

I finalment, si el què preval per seleccionar els temes que els joves han de discutir en una imitació d’una seu parlamentària són criteris tècnics per sobre de la més elemental base democràtica (el pes de la majoria) què som: una democràcia o una tecnocràcia?

No serà que del què es tracta és d’evitar debats molestos, no resulti que es trepitgin massa ulls de poll a les portes d’unes eleccions legislatives? Pregunto.

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.