Skip to content

Retorn al passat

regreso al futuro
Dues recents notícies vinculades a la qüestió de com es gasten els diners de tots, m’han traslladat al passat tot just ara que celebrem els 30 anys de l’estrena de “Back to the futur”.

Com el professor Doc, a alguns la màquina del temps se’ls ha espatllat i en contes de viatjar al futur amb les finances públiques (sostenibles, coherents, eficaces), han fet marxa enrere, als anys de bonança, malbaratament, incoherència i desproporció.

Em refereixo als 180.000 € per a un estudi sobre la situació del comerç del país i a d’altres 145.000 € per reconvertir el CIAM, un centre que es va inaugurar fa tot just quatre anys, en una sala d’exposicions permanent però temporal.
Són només dos exemples entre molts altres però dos de molts significatius.

Pel que fa als 180.000 euros de l’estudi sobre el sector comercial andorrà, cal ressaltar que s’ha concedit “a dit” -és a dir sense cap concurs públic- a dues consultores foranes -de les que tenim ben poca informació, per cert- atès que l’entitat contractant, Andorra Turisme, és una societat anònima que no obeeix pel que sembla (ni que fos per ètica política) a la llei de contractació pública i per tant no està obligada a presentar concursos per adjudicar treballs d’aquesta magnitud econòmica.
Un estudi que molt em temo no distarà del què venen dient els comerciants i venedors del nostre país des de fa molts anys, aquells que palpen dia a dia la realitat del mercat i als que sovint fan cas omís Govern i comuns.

És d’entrada un total despropòsit que amb els diners de tots s’adjudiquin sense concurs projectes de 180.000 euros. Tal suma requeriria com a mínim lliure concurrència i una explicació detallada dels objectius i necessitats vistes com estan les arques de l’Estat.

Pel que fa als 145.000 euros que es regalen al comú d’Escaldes, és un altre despropòsit. Primer, perquè el CIAM és un edifici que té menys de quatre anys, que obeïa a un projecte -el de divulgació del Madriu-, que ha quedat en el no res, que ja va costar una milionada (prop de 3 milions d’euros), que no ha tingut pràcticament manteniment, que no s’ha divulgat i sobre el qual ningú no sap què fer-ne. I segon, perquè la nova sala d’exposicions del Govern que allotjarà és un espai provisional ja que està previst el seu trasllat definitiu al nou edifici The Cloud.

A mi, que la part alta d’Escaldes tingui equipaments socioculturals que la dinamitzin em sembla perfecte però amb coherència i sense sobrecost.

Els que tenen la màquina del temps espatllada haurien de fer un viatge al present per comprovar com llançar els diners per la finestra amb finalitats electoralistes ens ha abocat a més impostos i retallades, a l’ofegament del petit empresari i autònom, del treballador i les seves famílies.

Potser el problema rau en viatjar endavant i endarrere i no en copsar el dia a dia, la realitat del carrer: un viatge al centre dels problemes.

EL CENTRE

Favim.com-1316

Diuen les males llengües que a Andorra no hi ha ningú de dretes ni d’esquerres perquè tothom és del centre. Del centre de la cadira.
Aquestes eleccions comunals són la millor demostració que aquesta afirmació irònica està més viva que mai.

Verds amb Liberals. Liberals amb socialdemòcrates. Socialdemòcrates amb demòcrates. Liberals amb ex liberals. I així una eterna prostitució d’idees amb la simple finalitat d’assaltar el poder. Candidatures impossibles que es fan possibles a les 11:14 hores del dia D.

Ja era evident a les passades eleccions generals i a les anteriors comunals: el ball de candidats prima per sobre de la pluja d’idees. Persones (noms) per sobre de projectes (ideologies). Cadires (càrrecs) per sobre de pactes (consens).

Si donem oficialment per mortes les ideologies i validem el què afirmava la copresidenta dels Verds a la Cadena SER fa pocs dies en relació a la sintonia entre persones per decidir si es pacta amb A o amb B, donant per obsolet el clàssic eix esquerra-dreta, no calia doncs dotar-nos d’una Constitució.

Mortes les ideologies, morta la coherència. Per això és acceptable esperar a que transcorrin unes eleccions per decidir si una ministra d’una coalició que pacta localment amb el principal partit de l’oposició es fa o no fora de l’executiu. O es normalitza que el número 2 d’una candidatura conjunta entre socialdemòcrates i verds sigui sis mesos més tard el 3 d’una candidatura liberal. O s’assumeix que destacats sindicalistes de la funció pública ocupin els primers llocs de llistes que propugnen reduir els serveis públics.

És com el mort quilomètric: estem tan acostumats a veure centenars de morts sirians després de naufragar en pasteres que ja ens hem immunitzat al despropòsit.

I com que no som els únics que patim d’aquest mal d’incoherència (Podemos a Espanya, Front Nacional a França, Syriza a Grècia i un llarg etcètera), el nostre sistema nerviós transforma per naturalesa la indignació en indiferència que traduït al panorama polític es converteix en un petit càstig electoral que s’anomena abstenció.

Líders d’opinió

FREE MEDIA

Des de fa mesos contemplo amb certa -i reconeguda- estupefacció com s’omplen les pàgines d’opinió dels nostres diaris de columnes signades per polítics en actiu, substituint opinadors de diversa índole que per motius diferents abandonen el saludable hàbit de comentar l’actualitat des del seu particular -i sovint encertat- punt de vista.
És aquest un procés al meu entendre preocupant perquè, pel que em comenten companys i columnistes, aquesta suplència no ve motivada per unes especials ganes de dotar-nos als lectors de dosis de propaganda política extra sinó perquè costa trobar altres opinadors que no siguin càrrecs electes.
Vagi per endavant que em sembla perfecte i molt saludable que els nostres polítics publiquin articles d’opinió. Faltaria més. El què em preocupa per a la salut democràtica del nostre país és que siguin els únics que puguin fer-ho.
Molts dels columnistes que avui abandonen aquest hàbit ho fan cansats però sobretot ho fan perquè opinar obertament els acaba passant factura: en la seva vida professional especialment. Si a aquest fenomen sumem la proliferació d’anònims als fòrums digitals, queda doncs clarament demostrat la dificultat dels ciutadans a expressar-se a cara descoberta.

Un país no és plenament democràtic ni lliure si no es garanteixen dos drets fonamentals: la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, que són similars però no són la mateixa cosa.
Fa tan sols dos anys, un informe de Reporters sense fronteres situava Andorra entre els cinc primers països amb major llibertat d’informació. Tant sols un any després el nostre país baixava fins més avall de la posició trentena del mateix rànquing. Què ha passat en mig? Que el primer informe el van respondre responsables polítics o propers a càrrecs públics mentre que el segon el va contestar membres de la mateixa professió.
Gaudim d’una àmplia oferta de mitjans de comunicació, cosa que, en teoria, beneficiaria la pluralitat i la llibertat d’informació. Ara bé, anem limitats del què s’anomena líders d’opinió. Que les pàgines dels diaris vagin carregades de columnes signades per polítics en actiu que -no ens enganyem- tenen una gran càrrega de propaganda, va en detriment de la pluralitat. Perquè no hi trobem opinions de contrapès en ser escassos els què s’atreveixen a dubtar del poder. La llibertat d’expressió, és doncs, menys llibertat en tant que molts dels què volen dir alguna cosa no s’atreveixen per por a represàlies.

El retorn

sindrome postvacacional

Retorn de les vacances. Moment de reprendre l’hàbit d’escriure, d’expressar-se, de manifestar-se i d’opinar després de mesos de necessari –i volgut- silenci.

La represa presenta nous i interessants reptes: l’inici del curs polític amb el pressupost general de l’Estat a l’horitzó més immediat; el futur de BPA, els seus empleats, clients i accionistes; unes eleccions comunals plenes d’incerteses, entre recanvis obligats i continuïtats no assegurades; el curs escolar amb importants -i diria que poc valorats- canvis de model a la vista; el futur del coprincipat, qüestionat per la possible marxa en breu del bisbe d’Urgell a Barcelona; les relacions amb Europa i la recuperació econòmica un cop superat l’equador de l’any.

Incògnites algunes que es resoldran aviat -el pressupost de l’Estat i l’afectació que sobre ells tingui la crisi de BPA, per exemple- i d’altres amb més serrells pendents com el futur de la Banca Privada i com aquesta resolució afectarà o no la tènue recuperació econòmica.

En matèria purament política, les eleccions comunals també marcaran el curs parlamentari que s’engega amb la Diada de Meritxell. Unes eleccions plenes d’incerteses pels relleus obligats en alguns comuns i per la feblesa de determinats pactes en d’altres.

Més enllà de la política local, hi haurà el destí del coprincipat que, crec, resta pendent de decisions vaticanes que es prendran amb total seguretat un cop superats els comicis catalans dels 27 de setembre i de les eleccions generals espanyoles, al novembre, les quals incidiran en la decisió de la substitució del bisbe Sistach a Barcelona per al qual Joan Enric Vives sonava fa pocs mesos com a clar successor.

Mirant endins i també enfora, ens despertarem de la letargia de l’estiu més calorós, superant la síndrome postvacacional i el deliri de la tornada a l’escola, llegint entre línies els discursos institucionals i apostant ja a les travesses electorals, mentre esperem amb inquietant paciència què passarà amb la BPA -i amb la banca en general-, i de pas, amb el prestigi del nostre país.

 

DRET A SABER

EL INAF GARANTIZA LA SOLVENCIA FINANCIERA DE ANDORRA TRAS INTERVENCIÓN DE BPA

Maria Cosan compareixent davant els mitjans per explicar la intervenció a BPA l’11 de març (EFE)

El cas BPA ens ha agafat a tots per sorpresa, en plena transició de canvi de poders, dissolt el Consell General i amb el govern en funcions, en període de vacances escolars i els cervells esgotats per les eleccions generals.
L’allau informativa dins i fora de casa nostra provocada per notícies sovint contradictòries, en moltes ocasions interessades i en excés altament tècniques, ens ha situat a molts fora de context i a uns quants centenars amb el peu canviat, pensant en la recuperació econòmica i en les properes vacances d’estiu.
El bany de realitat afegit a la confusió general té a la majoria orfe de veritat, amb molta indignació i tristesa per pair, afectada directament o indirectament d’una crisi sense precedents.
Veus que parlen a fora però no a dins; veus que parlen en veu baixa; veus que haurien de parlar i callen, i veus que parlen a mitges tintes. Veus indignades que no s’atreveixen a cridar i afectats patint en silenci. Més enllà d’una manifestació d’empleats, els ciutadans (clients, votants, afectats o no afectats) no han alçat ni un mil•límetre els decibels per sobre de l’habitual.
En seu parlamentària, el PS ha demanat una comissió d’enquesta, aquella cosa que preveu la Constitució i que s’ha utilitzat només un cop en 22 anys i sobre la qual els periodistes més veterans recordem que va versar, sense cap conseqüència ni penal ni política, en el sobrecost de construcció de l’hospital per mai més tornar-se a utilitzar malgrat haver existit molts motius per fer-la servir com els sobrecostos del forn incinerador, del túnel del pont Pla, de la depuradora d’Anyós o per l’accident del viaducte dels Dos Valires.
Una comissió d’enquesta que Liberals d’Andorra i DA volen convertir en comissió d’investigació, és a dir a porta tancada i sense debat públic.
L’esperit del legislador per crear la figura de la comissió d’enquesta era justament poder publicitar davant la ciutadania un fet greu amb implicacions polítiques i debatre les possibles conseqüències públiques derivades per poder actuar, ja sigui posant ordre en matèria legislativa o depurant responsabilitats o totes dues coses alhora.
Negar en aquests moments una comissió d’enquesta quan planen tants dubtes sobre l’afer BPA és com negar a la ciutadania el dret a saber.
Que les comissions d’investigació hagin derivat en judicis paral•lels o teatres mediàtics en el nostre entorn geogràfic més proper no és excusa per evitar que s’accepti una comissió amb compareixences públiques i debat polític que adopti resolucions necessàries i aporti llum a un capítol tan fosc en la nostra història recent. Malgrat tractar-se d’un afer sensible, que afecta moltes persones, que posa en entredit la nostra sobirania i que manlleva el nostre futur econòmic, cal saber què ha passat a BPA i cal fer-ho des de la transparència: si es va actuar correctament o no, si cal o no depurar responsabilitats o si cal ampliar o no el nostre marc legislatiu per evitar que es torni a produir.
A porta tancada la ciutadania queda novament a esquenes de les decisions públiques que de manera directa o indirecta els acabarà afectant.

Cuina electoral

Cuina electoral.

Cuina electoral

Presentació de la candidatura DA-CdI d'Andorra la Vella
El calendari electoral marcat per l’actual cap de Govern i candidat a la reelecció, Antoni Martí, ha estat determinant per desbancar qualsevol possibilitat real de crear alternatives contundents a DA en les eleccions generals convocades per a l’1 de març. Fruit d’això és que només dues formacions polítiques (DA i PS) poden ser presents a les 7 parròquies, és a dir, on es guanyen les eleccions.

Aquest ha estat un punt cabdal, especialment davant el fort ressorgiment de Liberals d’Andorra, els quals han volgut fer una demostració de força presentant una candidatura nacional avalada per dos excaps de Govern: Marc Forné i Albert Pintant.
Els Liberals, dels quals s’esperava candidatures de major pes, no han tingut prou temps per convèncer més enllà dels acòlits. I a Canillo, un feu tradicional, la fuga a DA ha fet mal i s’arrossega. De tal manera que no han aconseguit lligar una candidatura sòlida i no hi seran presents. Les llistes territorials presenten de tot i més: cares noves i persones expertes; militants de base i independents, amb alguna sorpresa de darrera hora com la incursió d’Eric Bartolomé a la territorial d’Ordino i la de Carles Naudi a la de La Massana. Té especial mèrit l’enfortiment d’aquest partit que, en tant sols un any, ha passat de quedar fora del consell i al límit de la dissolució, a convertir-se en alternativa de Govern.

De la seva banda, DA ha posat tota la carn a la graella, col•locant allà on es guanya les eleccions bona part dels seus pesos pesants: tres ministres i els dos síndics amb l’afegitó de la ja ex cònsol d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer. La capital serà el bastió de DA on hi aposta fort ja que a Ferrer cal afegir la presència de Jordi Cinca -mà dreta de l’actual cap de Govern- al número 1 de la parroquial; i Conxita Marsol de 3 a la nacional.
La presència de Josep Pintat (més que no pas dels Liberals en sí) ha provocat problemes de darrera hora en la configuració de les llistes de DA el què ha obligat a la formació a recompondre totes les candidatures per mantenir la correlació de forces. Així, ha estat necessari col•locar en llocs elegibles de la nacional Sofia Garrallà, Patricia Riberaya i Martí Salvans, fins ara consellers parroquials.

De les candidatures del PS cal destacar la coherència. El gir a l’esquerra que suposa el pacte amb Verds i Iniciativa Ciutadana va en la línia de les actuacions empreses els darrers mesos. I gràcies a aquest pacte pot ser present a totes les parròquies. D’altra banda, i derivat de l’anterior, també presenta moltes cares noves, en una aposta decidida per la renovació. Els primers llocs de la nacional ja és un símbol d’aquesta aposta: a l’ex ministre Pere López i la fins ara consellera general, Rosa Gili, l’acompanyarà Gerard Alís i Abu Ba, dins la quota cedida als Verds. Pesos pesants de la formació com Jordi Font, Carles Blasi o Esteve López passen a segon terme.

Finalment, SDP també aposta per la renovació. I la mostra més clara és que el seu líder, Jaume Bartumeu, tanca la llista nacional i per tant no té opcions de tornar al Consell General. Les territorials també presenten una renovació absoluta, amb persones nouvingudes a la política, com Rita Sirkia, candidata a Encamp, o Felip Gallado, a Ordino.

I un darrer apunt: l’aposta per la paritat ha estat present a totes les candidatures però a mitges. Si bé tots els partits han fet un esforç per presentar candidatures paritàries, no hi ha cap dona candidata a cap de Govern. Sí hi ha i en bon nombre dones com a cap de llista a les territorials. És una mostra que encara queda un llarg camí per recórrer perque la igualtat sigui plena també a les llistes electorals.

Menció a part mereix l’absència d’Eusebi Nomen en aquesta comtessa electoral. Tot i haver assegurat el darrer any que intentaria tornar a presentar-se, finalment no ha estat així. Hem de recordar que Nomen va ser conseller general per APC i en les passades eleccions va tornar a se candidat a cap de Govern quedant per molt poc fora del Consell General. És una nova prova que sense un partit sòlid amb implantació territorial resulta molt difícil mantenir-se i mantenir els suports necessaris fora de l’àmbit institucional per afrontar una nova campanya electoral.

Comentari emès a El Balcó de Ràdio SER Andorra

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

WordPress.com News

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 2.397 other followers