Skip to content

Un país que canvia

Setembre 20, 2011

La llarguíssima compareixença per TV del cap del Govern a la ciutadania per respondre a les insistents demandes d’acció de l’executiu davant la crisi no em va defraudar. Almenys d’entrada. Potser és que tenia la predisposició a escoltar un discurs més aviat contundent, realista i necessàriament conciliador. O potser perquè va generar tanta expectació que em temia el pitjor.

Sí, és cert. Va tenir tocs de populisme, però també de valentia. Poc concret en algunes mesures, va estar orientat a explicar  tothom que la situació és força crítica i que cal un canvi de model, de paradigma, cosa que no és nova, d’altra banda però sí catàrtica.

Efectivament, caldrà veure més enllà del paper com es concreten les mesures anunciades per Antoni Martí, unes mesures de les quals se’n parla almenys des de fa vint anys. Diversos plans estratègics ja havien insistit en la necessitat de l’obertura econòmica, de la diversificació comercial, de millorar l’oferta turística, de frenar el sobredimensionament de les administracions públiques, de captar nous inversors per la via de les residència passives, d’ampliar el marc impositiu, de reformar el mercat de treball…La diferència és que un cap del Govern surt per la televisió en un discurs extraordinari adoptant així un compromís ple de solemnitat.

El contingut era tant sabut que de per sí podria resultar esgotat. Però el cert és que la situació el requeria amb paraules poc eufemístiques: anomenant IRPF a l’IRPF i no taxa de no sé què sobre el capital de no sé quants.

Em va fer especial gràcia que un ex-liberal presentés mesures d’aquesta magnitud: la implatanció de l’Impost de la renda , la reforma de l’administració pública, la retallada dels sous més elevats dels funcionaris o la revisió de la llei de competències i transferències als comuns. Per un moment vaig pensar que Martí s’havia canviat de partit.

Un discurs que va situar DA al centre, que el va fer girar com a mínim 90º, a les portes d’unes eleccions comunals on tot està per dir i per decidir vistos els moviments en determinades parròquies, i on caldrà gestors de nivell, perquè no es podran prometre grans inversions i caldrà aplicar mesures restrictives.

He trobat a faltar però la inclusió d’un impost sobre el patrimoni, la reforma del mercat laboral, millors garanties per als treballadors sindicats, més concertació econòmica de manera global o una millora de la prestació d’atur perquè no sigui la misèria que ara s’atorga. També m’ha faltat concreció en la reforma de la seguretat social així com mesures més immediates que incideixin sobre l’economia especulativa de manera més directa com una taxa sobre els immobles buits per treure’ls al mercat.

També he trobat a faltar mesures més urgents de reactivació econòmica més enllà de l’obertura total al capital forani, l’increment de la inversió en promoció turística o l’ampliació dels horaris comercials. Què passarà amb els lloguers dels locals comercials, que llastren i molt els marges de les empreses? Quina incidència pot tenir el govern sobre els preus de l’habitatge? No pot plantejar plans d’ajuts per a la rehabilitació d’edificis per reactivar les petites empreses de la construcció? Què passarà amb FEDA i STA? Es privatitzaran? Son només alguns exemples.

El discurs del cap del govern va ser poc adulador als sector més poderosos i no va mostrar cap retret a governs anteriors cosa que s’agraeix.

Particularment m’agrada sentir que determinats lobbys s’hauran de posar les piles, que els capitals més elevats s’hauran de rascar la butxaca i que la banca haurà d’obrir l’aixeta del crèdit per no asfixiar més empreses i particulars, tot i que caldrà veure fins on arribarà i si realment serà efectiu.

Un dels elements però que em va cridar l’atenció és l’obertura al joc per les conseqüències negatives que sovint comporta aquesta activitat.  No crec que sigui un gran incentiu per atreure visitants ni que ens tregui de la crisi.  Com tampoc l’obertura d’un heliport. Crec que el turisme s’ha de reconduir per altres sectors poc explotats com el cultural i el de lleure d’estiu, on agrupar millor l’oferta, que no pas obrir un casino o connectar uns pocs en helicòpter amb aeroports de referència.

Vaig aplaudir la retirada definitiva del GADA per ineficaç i costosa, així com la reforma de la funció pública i la revisió de les competències comunals; em va semblar massa tardana l’entrada en vigor de l’IVA; no vaig compartir ni per un instant que no hi hagi un sostre de vida que separi els opulents de la classe mitjana, qui pateix directament les conseqüències d’aquesta crisi; i em va preocupar les retallades al SAAS, la modificació inconcreta i poc clara de la llei de CASS, i la revisió de  les poques prestacions socials actuals.

Globalment el discurs em va resultar creïble. Ara falta tirar-lo endavant. Arremangar-se i pencar. Posar-se les piles. I que la pressió dels lobbys no taponi les orelles del “Govern dels millors”. Hi ha quatre anys per endavant durs però també força temptadors. Si sortim d’aquesta haurem culminat el procés que vam iniciar tots plegats el 1993.

Anuncis

From → Politica

9 comentaris
  1. Estic totalment d’acord amb tu, però vist com han anat les coses els últims 20 anys i encara que també comparteixo les mancances que has anomenat, crec que aquest govern es mereix el suport i em sembla valent i honest el què s’ha anunciat, fa només un any no em podia ni imaginar a un cap de govern retallan sous a l’administració, posant un IRPF o defensant l’obertura al capital estranger. Com que en general, respecte a les reformes crec que és el que per sentit comú s’ha de fer, crec que el govern es merix el suport i d’aquí quatre anys ja veurem què ha fet i què no ha fet.

    • Efectivament se li ha de donar un marge de confiança. Em sembla que no dic pas el contrari. No obstant també cal recordar amb més freqüència de la que acostumem les promeses perquè malauradament en aquesta ocasió no podem badar.
      Moltes gràcies Albert pel comentari. Enriqueixen el bloc i el debat.
      Una abraçada

  2. Martí permalink

    Bona anàlisi!

    D’acord amb tot el que dius, excepte amb la negativa al casino i a l’heliport… Jo crec que, si més no, aquestes dues opcions s’han de provar. Potser ens la fotem, o potser oferim un atractiu exponencial al país.

    Amb Caldea ja va passar quelcom similar… tothom tenia por i tothom deia que el Beal la cagava… ara és una icona del nostre país.

    Crec que amb un casino pot passar quelcom similar. Això si, de cap de les maneres hauria de ser una concessió en mans privades… penso que hauria de ser un casino estatal, i que els beneficis anessin directament a les arques de l’estat. Això també ens permetria “recol.locar” alguns funcionaris amb poques funcions actualment.

    En tota la resta,d’acord al 100%!

    Martí

    • Moltes gràcies Martí pel comentari. En el tema de l’heliport i del casino sempre hi trobarem punts de divergència.
      Evidentment son coses a provar però tenen uns costos molt elevats. Apostaria primer per explotar millor l’oferta que tenim i en una segona fase valorar de manera molt acurada la conveniència d’aqueste instal·lacions.
      Una abraçada

  3. Esteve permalink

    Bones reflexions Marisol. Ara toca deixar passar una mica el temps i veure com es concreten aquestes bones intencions, especialment per mesures com instaurar un IRPF amb caràcter general (és a dir, sobre totes les rendes i no únicament sobre les rendes salarials). Si es fan: “chapeau!”. Si no es fan espero que des dels mitjans de comunicació tingueu “memòria” i, quan toqui, ho recordeu a tos els ciutadans.

    • En prenc bona nota, Esteve. Però en aquesta responsabilitat no hi som només els mitjans, sinó també la resta de la societat.
      És un bon exercici de democràcia exigir als nostre polítics que compleixin amb les seves promeses. Moltes gràcies pel comentari.

  4. Comparteixo bona part del teu anàlisi del discurs i els comentaris, crec que estem en un moment on no tenim gaires alternatives per tirar endavant el país, cal deixar de banda actituds partidistes estèrils, això si com també dieu caldrà estar atents a que no es desvirtuïn les bones intencions i que al final tots i cadascun dels que integrem aquesta societat contribuïm amb un esforç proporcional tal com diu la constitució.

    • Moltes gràcies Bernat pel teu comentari.
      Efectivament, de tot el desplegament constitucional faltava una de les parts més importants que és el desenvolupament fiscal equitatiu.
      Les reformes que es van començar a fer el 1993 han trigat 20 anys a consolidar-se en matèria econòmica. I la crisi ha evidenciat una necessitat urgent de canviar de model. L’esforç ha de ser compartit i tots hi hem d’aportar. El què passa és que habitualment aquest esforç s’ha concentrat en un sector de població mentre l’altre mirava cap a un altre costat. Veurem com es materialitza. Hi hem de confiar.
      Una abraçada,

  5. Un intent de fer de necessitat virtut. Ara tenim gairebé quatre anys per veure com quedarà tot això en la realitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: