Skip to content

Eleccions

Octubre 18, 2011

Vivim en un país molt peculiar en matèria electoral. Peculiar perquè el nombre de votants comparat amb el nombre d’habitants no és proporcional, el què redueix les opcions de tria de candidats. Peculiar perquè de sempre ens ha agradat jugar a les travesses. I peculiar perquè en comptes d’afinar primer sobre programa i projecte, ho fem a l’inrevès: primer sobre persones i càrrecs;  i el projecte ja vindrà després.

De fet és la pròpia llei electoral que així ho propicia. Primer, es validen candidatures. I després, es publiquen les professions de fe. No hauria de ser a l’inrevès? Elaborar primer un projecte i decidir en base a aquest quines son les persones més idònies per tirar-lo endavant. Valorar els reptes i les solucions, i pensar després en el perfil dels candidats per obtenir els resultats esperats. Engrescar els ciutadans sobre futures accions i després mirar que continuïn engrescats amb els candidats que es proposen.

Sempre he dit que les eleccions andorranes hauríen de ser motiu d’anàlisi a les factultats de Ciències polítiques. Són curioses. Sempre. Tant en la configuració de les candidatures com en la campanya electoral. Tant en l’elaboració de programes com en la creació de partits, agrupacions, coalicions i grups. El porta a porta, les reunions de poble, la professió de fe…Sempre a corre-cuita. Sempre tensant la corda al màxim.

El cert és que el calendari enguany no ha ajudat gaire. A uns partits menys que a d’altres. Dues eleccions consecutives en 5 mesos no permeten el suficient marge de temps per plantejar propostes renovades, per treballar programa i candidatures, per presentar els caps de llista en societat. Com tampoc no permet consolidar projectes nous.

I, tot i que sempre hi ha disputes internes -no és pas aquest un fenòmen exclusiu del país però per les seves dimensions es fa més visible-, en haver de treballar contrarrellotge, les tensions s’intensifiquen, les diferències es fan més evidents.

Demà ens sorprendrem. Ens direm “ja t’ho havia dit”. Potser a algú li tocarà pagar un sopar. Però no ens enganyem. Demà no és el dia clau. El dia clau arribarà quan es presentin els programes. Els projectes. Les solucions a la greu situació que patim: iniciatives per als nous reptes plantejats des de l’administració més pròxima al ciutadà.

Anuncis

From → Eleccions, Politica

14 comentaris
  1. piulada meva d’aquest matí, i que consti que no t’havia llegit: “UT d’interessos fetes a corre-cuita i sense programes que tindran mans lliures per fer i desfer durant 4 anys #comunals2011”
    em sembla que no calen mes comentaris,
    be, si, afegir-me al comentari del David Astrié, també via twitter: potser sobra tot això per les dimensions de pais que som.

    • És un discurs un pèl radical, Bernat. Entenc el què dius perquè així ho sembla. Però et pregunto: afecta tots els partits? No tots son UTE’s d’interessos.
      Sí crec que hi ha interessos, encara que no tothom i no a tot arreu, per ocupar el càrrec i no pas per treballar per un projecte comú. Ja siguin de partit, ja siguin personals.
      Al respecte del comentari del David, bé, jo hi crec en una administració pròxima al ciutadà. Ara bé, dimensionada a la realitat d’un país de 70.000 habitants. Però aquesta és una altra discussió.
      Moltes gràcies Bernat!

  2. Joan Travesset permalink

    Marisol, totes les petites comunitats s’assemblen. La diferència rau en que no són un estat. Per cert, en les grans comunitats, funciona amb excès la partitocracia i quan s’analitzen els programes polítics, tampoc n’hi ha per fer salts d’alegria. En fi, ja em començo a preguntar on enreden més el “poble”. Molt sovint, tant sols varien les formes. La llàstima és que al final sempre acaben pagant les factures els mateixos, o sia els més dèbils. La història continua i es repeteix. I molts miren i no sempre hi veuen. A sobreviure i si pot ser dignament. Qüestió de valors, més per uns que per d’altres… (continuarà)

    • Comparteixo bona part del què dius. Ara bé, fenòmens com les primàries al PS francès m’han fet tornar a creure en el sistema de partits.
      Crec que hauriem de començar a mirar altres formes de fer política, com diu la Júlia M. Illescas, i valorar procesos com les primàries, per treballar programes i candidats d’una manera més pròxima al ciutadà. I no com ara, tot a corre-cuita, elaborant llistes fins a altes hores de la matinada, configurant pactes d’última hora, etc.
      Salutacions

  3. Júlia permalink

    Fa molts dies que moltes veus hem denunciat que encara no s’ha començat a parlar de programes , de projectes . I com volen després ser creïbles?. S’ha de canviar la manera de fer política. Això sembla que sigui un repartiment de cadires i d’interessos. I com diu el Joan Travesset, la cadira ha de ser el mitjà , no l’objectiu.

  4. Guille Valdés permalink

    Potser esperem massa de la política en aquest país. Si ja costa trobar línies ideològiques en les eleccions generals, en les comunals en general s’hi ha de posar molta imaginació.
    Es formen i es desfan unions en base a estratègies més pròpies d’equips de futbol que de partits polítics (ho he posat fa una estona al twitter). Es trien les persones per cobrir tal o tal altra posició, es fan fitxatges i traspassos que en clau política son aberrants, però en clau estratègica fins i tot funcionen (de vegades…).
    En fi, que som el que mengem i tenim el que votem. Que la cosa no dona per més…

    • Potser sí, Guillem. Però per petit que sigui el grau d’exigència ha de ser el mateix, sota el meu punt de vista. A 15km de distància dóna gust veure els plens. Potser perquè son representatius de la realitat social i política del territori que representen i no majories absolutes i minories de comparsa.
      El tema de la confecció de les llistes electorals és així per la fragilitat manifesta dels partits a Andorra. Si fossin partits sòlids, estables i amb una estructura definida, la preparació de candidatures i de programa es faria com a mínim a un any vista. Jo no m’imagino a CiU confeccionant candidatures a darrera hora. Ni al poble més petit.

      Una abraçada i gràcies pel comentari.

  5. Rosa permalink

    Marisol, malgrat les primàries franceses opino que cal replantejar el sistema de partits, o en tot cas l’organització interna dels partits i apostar més per la democràcia participativa (que no assembleària). Quant als programes/projectes, també tens raó. Ja has vist que es va filtrar a la premsa l’esquema del nostre programa. Durant tot l’estiu hem estat treballant programa i després hem fet la candidatura. En les negociacions amb DA mai hem parlat de programa ni de projecte, perquè gairebé no hem parlat de res!!!! Ho reconec!!!

    • Ahahaha, Rosa! La frase final és reveladora! Cert que heu estat treballant mesos el programa i també la candidatura. Que ha estat un procés en paral·lel per la senzilla raó que una formació de caràcter exclusivament local sorgida d’una situació atípica necessitava treballar els suports amb antel·lació. Està clar que no es pot aplicar a tots ni a tothom però és obvi que, a nivell general, tinc la sensació d’haver tornat a vint anys enrere.

      Una abraçada i moltes gràcies per participar.

  6. tens raó Maribloc (ho sento, t’ha quedat, i els de casa teva seran de Ca La Maribloc), no tothom es igual però en 140 caràcters reconeix que queda mes bonic així… a mi el que pitjor trobo en el tema de les comunals es el tema de la majoria automàtica per la llista mes votada i la infra representació de la oposició. Es això el que obliga a realitzar tota aquesta operació d’ajuntar el màxim de sensibilitats en un mínim de llistes. El resultat es que l’elector ha d’acabar votant o no votant en funció de la simpatia o antipatia de la suma de persones de cada bàndol. No fora mes transparent que les llistes es fessin per sensibilitats ideològiques o de programa, que fossin elegides amb regles de proporcionalitat i que les “amanides” es fessin a posteriori, al consell de comú i a la vista de tots? si, ja ho sé soc un ingenu…

    • A Andorra és molt important ser de Cal algú…La meva filla estarà contenta.

      Estic completament d’acord amb tu sobre la llei electoral i la composició dels comuns. Per mi és una feblesa absoluta del sistema. Deixa l’oposició a un paper de mera comparsa, no permet l’obertura a noves formacions i no recull les molt diverses sensibilitats polítiques que hi ha al país. Propicia el bipartidisme i redueix el debat a la mínima expressió.
      Per tant, cent per cent d’acord. Em sembla que ja som prou madurs com a societat i com a democracia perquè es modifici la llei electoral.
      I sobre la ingenuitat, diria que si prospera la ILP de modificació de la llei electoral no serà pas una utopia. Hi ha cada cop més ciutadans a Andorra que aposten per un canvi de model vint anys després d’aprovar la Constitució.

      Una salutació.

  7. Joan Travesset permalink

    Estic d’acord amb les diferents aportacions i malauradament la gent s’apunta a les llistes per qüestions de relació personal i d’anar en contra. Efectivament, moltes llistes s’han fet amb desconeixement i poc interès de programa i s’està veient la fragilitat dels dos grans partits polítics, l’un molt poc consolidat i l’altre esmicolant-se. Vull confiar en la democràcia participativa (no assembleària) però perquè es pugui desenvolupar caldrà canviar el sistema electoral, havent de ser proporcional i permetre l’entrada a la política a tots aquells que no tenen ganes de patir la duresa de la partitocràcia. I paciència perquè no avancem gaire …

    • Cert, Joan. No entra en les prioritats el debat de la modificació de la llei electoral. Com tampoc el de la nacionalitat, el de la despenalització de l’avortament i tants altres temes “molestos” o “incòmodes”.

      Per això hi ha l’opció de la ILP, una fòrmula en la què cada cop hi crec més per a qüestions de trascendència política com aquests temes. El ciutadà descontent hauria de poder actuar per aquesta via o d’altres per demostrar que el silenci administratiu no és de rebut.

      L’escenari i els actors poden canviar substancialment si almenys dos d’aquests tres projectes que he anomenat tiressin endavant. Però com molt bé m’ha recordat un amic meu avui: si canvia l’escenari però els actors son els mateixos, poc s’avança.

      Una abraçada Joan i moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: