Skip to content

El boulevard dels somnis trencats

Novembre 8, 2011

Per primer cop a la història, els fills viuran pitjor que els seus pares. La frase no és meva. És del sociòleg francès Michel Wieviorka. I no s’equivoca. http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110618/54172661959/que-fracaso-nuestros-hijos-ya-viven-peor-que-nosotros.html#.Trmxbmib-R4.twitter

Estem per tant davant el fracàs més absolut del nostre model de vida. I de societat.

Ahir vaig escoltar el ministre de finances andorrà, Jordi Cinca, en una conferència pronunciada en el marc de “Els matins de l’agència” organitzada pels companys de l’ANA, i una de les principals conclusions que m’emporto és que si volem cobrar les nostres pensions, hi haurà d’haver menys prestacions, més impostos, més copagament i una revisió general dels serveis. No bastarà amb incrementar les cotitzacions (que sí), sinó dos factors més: reactivar l’economia i controlar el dèficit públic. L’economia sabem que no tindrà una reactivació immediata (10 anys auguren els “gurús”  de l’FMI, el G20, etc. per començar a notar la recuperació), que calen processos legislatius que no es desplegaran demà (obertura econòmica, acords de no doble imposició, reforma fiscal…) i que, tot i així, el context internacional no invita (perquè no pot) a que la inversió estrangera s’instal·li al país a curt termini.  Igualment, el control del dèficit públic i la diversificació del deute tampoc seran immediats, malgrats els esforços de contenció manifestats ja al pressupost del 2012 perquè les importants reformes que es necessiten per arribar a pressupostos equilibrats passen per les altres dues anteriors (reactivació econòmica i reforma fiscal). Per tant, els canvis necessiten temps però la crisi continua. La realitat, doncs, és que hi haurà precarietat laboral i els joves ho tindran molt díficil per trobar feina estable.

Paral·lelament, he mirat el famós cara a cara entre els dos principals aspirants a ocupar la Moncloa, a Espanya, els propers quatre anys -també ahir-, i la sensació és la mateixa: si es vol garantir l’actual (no pas el futur) feble estat del benestar, s’hauran d’estrènyer el cinturó. Hi haurà menys prestacions, menys serveis socials, copagament de la sanitat, privatització de serveis i congelacions salarials.

No he pogut analitzar les dades del Servei d’Ocupació andorrà sobre la taxa d’atur juvenil que tenim a Andorra (ens manquen dades al Principat) però sí les he vist a Espanya i m’esgarrifa: aquesta és ja del 50% entre els 16 i els 25 anys. És a dir, que la meitat dels joves espanyols que volen treballar no poden.

El nostre sistema de pensions (ara parlo d’Andorra) està garantit fins poc més enllà del 2015 (la volta de la cantonada, senyors!) i si no s’hi fa res, no les cobrarem. Imagini’ns els nostres fills!

Sense feina, amb precarietat laboral, amb salaris congelats, sense possibilitats d’emancipar-se, però preparats i formats segurament millor que nosaltres, els nostres fills tenen un futur molt dur per endavant. S’esvaeix per tant la classe mitjana.

Caldrà potser pensar i repensar en el model de societat. En si tot ha de passar pel consum salvatge, pel “cafè per a tothom”, per les múltiples possibilitats de tota mena, o bé en d’altres principis i valors que facin moure l’economia i la societat.

Potser caldrà aspirar a la felicitat amb menys diners a la butxaca. O buscar alternatives a l’oci, el lleure i la cultura -per citar uns exemples- més imaginatives que no signifiquin diners o no gaire (viatjar en autostop? Recuperar l’Interrail? El cotxe compartit? L’intercanvi d’habitatges?), reutilitzar, reciclar, compartir, i en definitiva, viure més austerament. Desplaçar-se en transport públic. Viure en pisos més petits. Tenir menys electrodomèstics però més eficaços energèticament. Comprar productes de segona mà i fins i tot intercanviar bens i serveis. Caminar més i comprar menys. Generar riquesa sobre el valor de les persones i no únicament sobre els productes que consumeixen. Educar realment sobre l’economia sostenible perquè no arribaran els diners per a tot ni per a tots. Ni tampoc el planeta.

Em preocupa però que això generi dos models i dues societats en virtut d’aquest nou fenòmen: el dels poderosos adinerats que sí poden tenir dos cotxes, dos cases, vacances pagades i un bimotor; i els que no: els que han de compartir casa, cotxe, ordinador i telèfon mòbil. Perque això pot significar dos models d’educació, dos models d’atenció sanitària, dos models de vida. Una escletja social insalvable.

Començo a pensar que, perque els nostres fills tinguin el futur garantit, hem de començar a retallar i a retallar-nos en tot allò que és superflu. Però tots. Per tant, en un real i equitatiu repartiment de la riquesa. I que l’Estat en sigui el garant. Això vol dir que els pocs o molts recursos públics es destinin a l’educació i sanitat públiques i no a subvencionar  l’escola i la sanitat privades. Qui més tingui, que més aporti. I que pagui, en conseqüència, el valor real dels serveis que es presten perquè a qui no en tingui, li resulti gratuït.

I si ens hem de rebaixar el sou, que ho faci tothom: els funcionaris i els treballadors del sector privat, sí, però els grans directius també. I els conseller delegats de les grans empreses. I els alts càrrecs polítics i de l’administració. I suprimir primes. Obviament caldrà començar a pensar en llastrar i molt l’economia especulativa amb allaus d’impostos. I a buscar alternatives a aquesta economia que generi veritable riquesa i llocs de treball.

Potser així podrem garantir-nos les nostres pensions; una vida digna, tot i que austera, als nostres fills; i un futur més esperançador per als nostres nets i per a la globalitat del planeta.

Advertisements

From → Uncategorized

13 comentaris
  1. Molt ben dit !!! Ja arriba la replicaaaaa…

  2. moltes veritats, em sembla que caldrà un post sencer per comentari… només una reflexió: taxes d’atur juvenil superiors al 50% … això ens apropa molt i molt a la situació dels paisos que han engegat canvis radicals (llegeixis primavera àrab) o que estan immersos en processos violents aguts (Síria) o latents (Iran)… tot un mon d’incerteses s’obre per davant, i si per molts d’aquests paisos es una sortida a una situació d’opressió i manca de llibertats, en el nostre cas…

    • Et convido a fer-lo!
      Així aportem més visions al mateix tema que, crec, s’ho mereix.

      Jo confio que la taxa d’atur juvenil no acabi en conflictivitat social. De fet, el moviment d’indignats parteix d’aquesta base social: enormes bosses de joves, qualificats i preparats, sense cap mena de sortida o en situació altament precària.
      El què cal és començar a moure el sistema i fer les reformes necessàries per evitar precisament el què comentava al post: la fractura social i que tot plegat no desemboqui en conflictivitat social.

      I un matís, Bernat, no cal anar ni al Nord d’Àfrica ni a l’Orient Mitjà: aquest estiu hi ha hagut revoltes molt importants al Regne Unit. Per tant, no gaire lluny de casa.
      I vaticino que si el PP guanya les eleccions i no actua ràpidament, no trigarem a veure-les a Espanya.

      Moltes gràcies pel comentari i t’animo a redactar un post al voltant d’aquest tema.

  3. Marc Cuen permalink

    Chapeau!

    Jo afegiria que és el món material, la pela, qui està en crisi. S’ha acabat vendre fum. Crec que és una etapa d’inflexió cap a un mon més espiritual. Quan erem rics no erem molt més feliços… ara vec a més gent autocrítica i constructiva que mai…

    Pero també comparteixo la refexió de’n Bernat, i espero que tantes incerteses no ens portin a la violencia. Crec que mentre no hi hagin conflictes armats i tinguem per menjar, no anem tan malament.
    Degut a la guerra civil espanyola, que els meus avis i els meus pares (en la infantesa), ho van passar pitjor que no ara els meus fills.

    Uf! Si no m’imposen 140 caràcters m’enrotllo massa, em paro aqui, que no vull emplenar-te el bloc de morralla 🙂

    • Gràcies Marc pel comentari.
      I enrotlla’t el què vulguis! De fet aquest és un bloc obert a tota mena de comentaris, sense limitacions per extensió.

      Efectivament tenim el record dels nostres avis i pares que van passar una guerra i una postguerra i, per tant, ho van tenir força difícil.
      No obstant, després van tenir oportunitats i una vellesa i jubilació més aviat plàcida. Caldrà veure la que tindrem nosaltres. I el què és evident és que els nostres fills no sé si tindran una vida millor que la nostra. Cal valorar també què vol dir tenir “una vida millor” i en què consisteix. Jo crec que passa per tenir igualtat d’oportunitats, i no estic segura que aquesta sigui possible quan els nostres fills tinguin 25 o 30 anys.

      Hem de començar a creure’ns que el model ha de canviar i que hem d’aprendre a viure d’una altra manera. El terme global és “sostenible” i sostenible vol dir en tots els àmbits: financerament parlant, mediambientalment parlant, culturalment parlant, socialment parlant. I si això implica tenir menys bens però de major qualitat, doncs haurà de ser així. Potser no podem fer 5 viatges a l’any però en podrem fer un ben fet. Potser haurem de viure en pisos de lloguer i no pas de propietat hipotecats de per vida. Potser haurem de tenir cotxes més petits i no contaminants. O potser haurem d’acostumar-nos a desplaçar-nos caminant. En fi! Hi ha molt a dir.
      La “bona vida” no depén només dels diners tot i que aquests ajuden.

      Una abraçada

  4. Alvaro permalink

    I tot…gràcies a uns governs socialistes dels ultims anys on en 8 anys de psoe espanyol, deixa 5M d´aturats. Haver fet butxaca quan era el moment i no es ploraria tant. Felicitat amb menys diners a la butxaca? És evident…sino, viatja i sabras el que és ser feliç amb un dolar al dia. Teniem tot i ara que ens demanen d´apretar el cinturó, tot i que tindrem el mateix amb menys materialisme, ens enfadem. Egoisme d´article.

    • Gràcies Alvaro pel comentari.

      Em permetràs algunes apreciacions. En primer lloc culpar els 5 milions d’aturats un govern, sigui del color que sigui, em sembla com a mínim simplista.
      Itàlia no està governada pels socialistes i està a punt de ser intervinguda per la UE.

      Al respecte d’haver fet butxaca en temps bons, et diré que la gran majoria de famílies espanyoles estan endeutades per sobre del 35% dels seus ingressos, amb la permisivitat obviament de la banca, de manera que fa pràcticament impossible fer guardiola.

      No sé de veritat on veus l’egoisme al post (que no pas article). I per descomptat no voldria que cap dels nostres fills visqui amb un euro al dia. Per cert que he viatjat pel mon, segurament igual o més que tú per comprobar què “feliços” son els que viuen amb un dòlar o menys al dia. Obviament aquest és un comentari sarcàstic.

      S’ha de tenir molt poca visió, a més de manca de decència, per part dels poders públics per dir que no ens queixem perquè ens demanen apretar-nos el cinturó quan s’han pagat les milionades que s’han pagat per rescatar bancs i caixes que han pagat a la vegada milionades indecents a directius i consellers delegats en indemnitzacions escandaloses i molt dubtoses. A la vegada s’ha de tenir molta barra per demanar que ens apretem el cinturó quan s’han gastat milionades en obres faraòniques sovint inútils com els aeroports fantasma.
      Així que com a mínim cal exigir que qui especula pagui el doble que qui no. Que qui té aporti més que qui no en té. I que si s’ha de retallar que no sigui pels serveis bàsics. Això no és egoïsme. És simplement de justícia.

      I finalment Alvaro et prego que el proper comentari el signis amb noms i cognos. Com veuràs a “l’about”, no accepto cap comentari que no vagi signat. Moltes gràcies

  5. Meri permalink

    Genial, 10000% d’acord…ja podem començar desde ahir a preparar els q venen darrere…el cop no serà tan dur si estan preparats.
    Simplement dius la veritat..ufffff malgrat que es molt dura

    • Moltes gràcies Meri.
      No et pensis que m’agrada. De fet espero que no sigui així o no en part.
      Aquesta economia especulativa del diner potser s’haurà d’acabar. I que els mercats no siguin els que marquin el tempo de la política i de les nostres vides.
      A veure si es posen en marxa les reformes necessàries per frenar la tendència. Però molt em temo que l’Estat del benestar està en decadència i que cal revisar-lo. I fixa’t que jo soc una màxima defensora de l’Estat del benestar. No m’agradaria acabar assemblant-nos al model de funcionament dels Estats Units ni molt menys als països sudamericans.

      En fi! Adoptem una mirada optimista però coincideixo amb tu que cal preparar-nos per una vida més austera.

      Salutacions i moltes gràcies pel comentari.

  6. Alvaro permalink

    Amenaçes a tothom que no estigui d´acord amb tu? Evidentment que de paisos de dretes mal fotuts tb en hi ha. Però… és molt fàcil governar quan hi han diners, és molt fàcil ser socialista quan hi han diners. Vas escoltar el cara a cara espanyol? Rubalcaba volia treure les diputacions…retallar, més gent a l´atur sense trobar sol.lucions, què fàcil… 4 anys més de Psoe i 8M d´aturats…

  7. Qui amenaça? Et recordo el funcionament del bloc. Es tracta d’igualtat de condicions. Jo signo el que publico i no me n’amago, com tots els que comenten en aquest espai. Valido el comentari però per igualtat de tractament amb tota la resta, et demano que t’idendifiquis pel proper o no tindràs visibilitat. És tot. Tant vàlida és la teva opinió com la de qualsevol altre. Només faltaria! Ara, signa-les. No t’amaguis sota pseudònim si vols manifestar-la. És ben lícit, no creus?

  8. Alvaro permalink

    No crec que la meva opinió sigui tant vàlida com la de qualsevol altre si em demanes identificació, que ja ho he fet, i no la demanaries tant si t´haguessi donat la raó o no haguessi discrepat. Per cert…la teva resposta és basa amb la meva primera frase, només.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: