Skip to content

Europa versus Estats. Tecnòcrates versus líders. Polítics versus ciutadans

Novembre 16, 2011

Cada matí m’aixeco amb la notícia de l’estat de la prima de risc a Espanya, Grècia, Itàlia, França. És a dir, amb l’amenaça dels mercats.

Cap ciutadà neòfit en economia sabria indentificar qui són els mercats ni molt menys perquè aquests dominen la sobirania i la voluntat dels pobles.

Els mercats i no pas els parlaments han fet fora Berlusconi i Papandreu del poder. Els mercats i no pas el Congrés dels Diputats ni molt menys els partits polítics ni encara menys els ciutadans han demandat unes eleccions anticipades a l’estat veí del sud. O una modificació constitucional.

Avui sentia per part d’experts econòmics que els anomenats mercats llençaven missatges als governs espanyol i francès al respecte del control del seu dèficit públic. Quins missatges i en quina forma? Doncs elevant per sobre dels 400 punts la prima risc.

Foto EFE

He entès, doncs, que el què fan els mercats és ben simple: controlen el diner que es presta i tanquen l’aixeta a nous crèdits, ofegant governs, i per tant, limitant-los en la seva capacitat de gestió, obligant-los a prendre mesures dràstiques, com les retallades. Potser l’anàlisi és simplista però sovint a una situació complexa la resposta sol ser ben senzilla.

Aleshores també he entès que els mercats son els que ens governen.

Els mercats, aquells que compraven paquets tòxits a preu barat en base a hipoteques concedides per entitats financeres a persones d’alt risc de morositat, un dia van esclatar a les borses (aquells “grans” espais volàtils de venda de fum) i ens van ficar a tots plegats en una crisi sense precedents. L’euro, amenaçat. El deute públic, amenaçat. Els governs, amenaçats. Els ciutadans, amenaçats. Amenaçat l’estat del benestar. Amenaçat el sistema democràtic. Amenaçats tots plegats.

El moviment 15M neix d’aquesta situació. La seva reivindicació fonamental es basa precisament en retornar la sobirania al poble. En fomentar una economia productiva i en castigar l’especulativa i en regular precisament els anomenats “mercats”.

Europa versus Estats

Europa no sap què fer. No sap quines polítiques monetàries i econòmiques aplicar per regular els mercats i reactivar els sectors productius. Tampoc els estats membres. Ni d’altres països, entre els quals Estats Units. Hi ha dues europes que funcionen a dues velocitats: la central i la del nord, pràcticament fora de la crisi; i l’Europa anomenada perifèrica, molt afectada encara.  És l’Europa central la que vol crear i controlar una mena d’estats units europeus en la que les decisions econòmiques es prenguin a Brussel·les i no pas als parlaments diversos, amb el què significa de pèrdua de sobirania. Aquesta mateixa Europa unida que, pel sembla, vol cotitzar com a tal als mercats internacionals en millor posició i situació que la majoria d’Estats membres. I hi ha una d’altra de perifèrica que es veu intervinguda o amenaçada d’intervenció i que, per tant, o obeeix als dictats imposats per Brussel·les o no rep més ajudes per al seu rescat financer.

Tecnòcrates versus líders

A part d’injeccions de diners a les entitats financeres, la regulació dels anomenats “mercats” és pràcticament inexistent. Allà hi són i allà continuen, fent diners a malsalva gràcies a l’especulació, incrementant els beneficis d’uns quants, generant els què molts keysians anomenen “noves oportunitats”.

No soc economista, vagi per endavant. M’informo i procuro entendre el què passa al meu voltant. Tinc les nocions bàsiques del funcionament de la macro i micro economia però no soc capaç de fer una anàlisi aprofundida. Em baso en el sentit comú.

Sé que s’ha malgastat. I molt. Sé que s’ha prestat diners en excés. I molt. Sé també que els anomenats mercats financers han fet beneficis monstruosos que poc han repercutit ni a les arques dels Estats ni al creixement ni a la generació de llocs de treball. 

Santiago Niño Becerra, un dels meus economistes de capçalera, assegura en diversos articles d’opinió que la fallida d’una entitat financera és molt més perillosa que cinc milions d’aturats a Espanya. I també assegura que la democracia fins ara no ha consistit en dipositar un vot en una urna sinó en acudir a una entitat bancària i rebre crèdits per a tot, pràcticament de manera il·limitada. És a dir: la democracia consisteix a consumir desmesuradament.

Bé, doncs, discrepo. La democracia és molt més que això. És poder demanar una pòlissa de crèdit per mantenir un negoci obert, que alhora proporcioni llocs de treball que alhora ofereixi un salari als que produeixen que alhora permeti les persones consumir, cotitzar a la seguretat social i pagar impostos amb els què es finançaran els serveis públics. I els governs han de poder continuar invertint en obres públiques i serveis a la comunitat, garantint l’estat del benestar. Els governs han de poder practicar polítiques intervencionistes sobre els mercats per regular-los, especialment l’especulatiu, perque ningú no entén que aquests hagin de funcionar “per lliure”. Existeix una escassa regulació sobre l’activitat financera en general mentre es posa el focus en els anomenats paradisos fiscals quan l’incapacitat per frenar l’evasió fiscal, el principal paradís fiscal dels estats europeus avui, és més que evident. En canvi, sí hi ha regulació sobre l’activitat productiva, pràcticament tota ella, de vegades excessiva.

En aquests moments en què cal doncs un lideratge fort per capgirar aquesta situació, a la majoria d’Estats se supleixen líders polítics per tecnòcrates, molts d’ells vinculats a la crisi financera, si no causants. En aquests moments en què calen polítiques actives, els governs són ocupats per persones d’alta qualificació professional però escassa o nul·la experiència en la gestió pública. Obviament els tecnòcrates responen poc al concepte d’ideologia. I a això cal sumar que en el cas d’Itàlia o Grècia aquests tecnòcrates no han estat votats per ningú amb el problema de legitimitat que això representa.

Polítics versus ciutadans

I mentrestant, què passa amb els ciutadans? En la majoria de casos es mostren indignats en silenci. Se’ls crida a les urnes un cop cada quatre anys i poc més. A banda de consultar-los per a enquetes d’opinió, no es demana el seu parer. Els ciutadans, aquesta massa anònima, en pateix les conseqüències també de manera anònima i en silenci.

Els partits polítics s’han convertit en estructures piramidals cada cop més buides de principis i d’ideologia. El partit serveix a interessos personals i no a la col·lectivitat. I el seu únic objectiu és assolir el poder pel poder. Els ciutadans se senten per tant poc representats per aquestes macroestructures monolítiques. En conseqüència, creix l’abstenció. Alhora, el descrèdit de la classe política es fa notable: no han estat capaços de governar, d’imposar el seu criteri o bé han adoptat polítiques contràries als principis ideològics que representaven. Així doncs els ciutadans volen nous mecanismes de participació i demanden noves fòrmules d’interrelació. Volen canvis. Que el descrèdit és notable ho demostra precisament els sondejos d’opinió. Cap líder polític actual a Espanya arriba a l’aprovat als nivells de valoració. Són, per tant, polítics mediocres incapaços de generar il·lusió.

Quines expectatives hi ha doncs? Refundar els partits polítics i retornar-los al seu orígen: consultiu i fins i tot assambleari. Establir mecanismes de participació ciutadana i convertir-los en estructures transversals. Potser és veritat que avui ja no cal parlar d’ideologies sinó de valors: igualtat, equitat, tolerància, transparència, honestetat…

I per descomptat el què calen son líders forts capaços de generar il·lusió.

Advertisements
4 comentaris
  1. Guillem Valdés permalink

    Molt bon article Marisol. Ho subscric completament. Et suggereixo l’article de la contra de avui del diari Ara, de l’Ernest Folch per complementar el teu anàlisi, “cop d’estat tècnicament perfecte”.

    http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/Cop-destat-tecnicament-perfecte_0_592140790.html

    • Moltes gràcies Guillem.
      M’he mirat l’article i Folch, que és un mag de la ploma, coincideix plenament amb d’altres opinadors com Pilar Rahola, qui avui publicava en el mateix sentit (manca de democracia) la situació que estem vivim a Europa avui.

      És tal la feblesa del sistema que podriem dir que, a la crisi econòmica, cal sumar una altra de representativitat, juntament amb una crisi general de valors i especialment dels valors democràtics.

      Jo estic esfereïda. Les notícies que apareixen diàriament ens auguren un futur com a comunitat ben incert. 10 anys pel davant especialment durs amb retallades en drets de tota mena, fins i tot els més elementals com son els de les eleccions.

      Si estem en un canvi d’era, el camí que estem emprenent (o que ens obliguen a emprendre) és nefast. Retallar en drets és molt fàcil, no ho és tant recuperar-los.
      Potser haurem de cridar més i sublevar-nos més.

      Novament gràcies.

  2. Jordi Cinca permalink

    Bon article Marisol,
    La veritat és que la situació que estem vivin et deixa amb sensació d’impotència i afebleix la democràcia. En tot cas no crec que la única responsabilitat hagi de recaure en els mercats. De fet crec que una part del problema ve de la poca comprensió per part de molts polítics dels mecanismes de l’economia. Una conseqüència és la falta de regulació de la qual parles, o la falta de previsió a l’horta de cobrir els compromisos dels estats amb els seus ciutadans.
    Comparteixo totalment la teva visió dels partits. Organitzacions, habitualment, al servei de les ambicions d’unes poques persones, que premien la fidelitat en detrimen del talent.
    Fina aviat
    Jordi

    • Moltes gràcies Jordi pel comentari.
      Tens raó: hi ha hagut, i hi ha, una escassa per no dir nul·la comprensió per part de polítics i governants del funcionament de l’economia, de manera general, i dels mercats en particular per actuar de manera més ràpida.
      Sense anar més lluny, José Luís Rodríguez Zapatero no va ser capaç de reconéixer la situació gravíssima que s’estava vivint a Espanya. Aquest retard ho ha agreujat. I li ha acabat passant factura políticament de tal manera que no serà candidat a la reelecció i probablement mai més es dediqui a la política en primera línia.
      Però si t’hi fixes, Mariano Rajoy, dóna amb comptagotes informació del seu programa econòmic. Això vol dir que les mesures que té previstes seran molt impopulars

      És molt complexe tot plegat. I s’escapa de la comprensió dels ciutadans que es veuen afectats per una situació que ells no han provocat i que veuen molt lluny.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: