Repensant l’esquerra
L’esquerra europea, especialment la dels països del sud, es troba en una situació de feblesa insòlita, sense rumb ni direcció. Salvant totes les distàncies, de Grècia a Portugal; d’Espanya a Andorra, té com a denominador comú que s’ha vist arrossegada per la crisi econòmica i financera, amb una flagrant manca de reacció i d’acció -també diria de visió- que l’esmorteeixi. Fruit d’això, s’ha vist obligada a prendre mesures impopulars i impròpies de la ideologia que representa (augment de l’edat de jubilació, retallades als serveis públics per posar fre a la despesa pública, congelacions salarials, flexibilització de l’acomiadament…). El resultat, de tots sabut: una derrota contundent a les urnes.
El seu discurs anacrònic (dreta-esquerra; obrers-empresaris) no s’adequa a la realitat d’una societat del segle 21. Possiblement tampoc la seva ideologia. I per descomptat tampoc la seva estructura organitzativa i de participació. És obvi que continua havent diferències socials i que el seu paper és precisament el de reduir-les; de promoure una societat més justa i equitativa. Però també està a les seves mans presentar alternatives, canvis de model. Repensar, reflexionar i proposar -per què no?- noves maneres d’estructurar la societat.
Ningú no discutirà el paper capdal que ha tingut l’esquerra al desenvolupament de l’Europa Occidental que coneixem. Hi ha contribuït de manera directa en la creació de l’estat del benestar. L’esquerra va ser la primera a definir els mercats. Va ser gràcies a l’esquerra que es va crear el sistema educatiu i sanitari universals, així com un sistema de pensions i el subsidi d’atur. És per la pressió i l’existència de l’esquerra que es defensa i es promou tot allò que és públic. Támbé és per la seva influència que s’implanta el model d’imposició directa.
Òbviament no tot el model europeu d’estat del benestar és obra de l’esquerra. Però és indiscutible que sense la seva presència (ja sigui en partits polítics o en organitzacions sindicals) en seria un altre. La prova la tenim als Estats Units on l’esquerra com a tal és molt residual.
L’abandonament de les tesis marxistes a meitat dels anys 70, l’impuls d’una socialdemòcracia moderada provinent sobretot del nord i centre d’Europa han provocat la cohabitació amb els mercats obligant-la a dormir amb l’enemic: el capitalisme. L’ha repensat però no l’ha transformat. No ha visualitzat un nou model, un nou sistema. Els avenços han estat tants i tan importants que ja li estava bé.
No n’ha estat prou crítica més enllà dels factors de correcció. Ha après a coexistir amb les crisis cícliques i a posar pegats a totes i cadascuna de les reconversions necessàries per a l’adaptació als mercats. Terribles em resulten encara les imatges que recordo del desballestament de les draçanes a Sagunt, Galícia, Cadis o Astúries. Dramàtiques les imatges dels treballadors tancant-se a les mines de Riotinto. Primeres prejubilacions, primers elements de decepció.
Al PSOE o al Partit Socialista portuguès els preocupava principalment modernitzar el país. Perquè sense aquesta premisa (inversió, modernització) no hi hauria recursos per treballar per a la justícia social. I ho van aconseguir. Amb ministres d’economia neoliberals.
Això va permetre equiparar les pensions de jubilació a la mitjana europea, a augmentar el nombre de treballadors qualificats gràcies a l’accés gratuït a la universitat, a derivar un país agrari i industrial cap als serveis i la tecnologia. Tot s’ha de dir que gràcies als fons estructurals de la UE sense els quals els avenços haguessin trigat molt més.
I quan el sistema fa aigües, torontolla i davalla, l’esquerra no ha sabut anticipar-se, no ha sabut prendre mesures efectives i s’ha vist arrossegada cap a la devacle.
El moviment del 15M planeja sobre l’esquerra “tradicional” com una amenaça però també com una oportunitat: obliga a repensar el sistema de partits polítics i la seva representativitat.
Totes les formacions d’esquerra, especialment les socialdemòcrates, es troben en processos de renovació i d’anàlisi intern. La iniciativa del PS francès de convocar primàries a l’estil nordamericà ha estat tot un èxit i tota una fita. Però calen més esforços.
Renovar-se no és únicament canviar de cares, de líders. Obliga també a tocar les estructures internes que passa per una obertura a la participació directa dels ciutadans. Passa també per no convertir el partit en una plantaforma personal d’arribistes i oportunistes. Passa per no abandonar l’ideologia. Passa per no actuar d’esquenes al què opina, pensa i creu el carrer. Passa per estar en continu contacte amb el ciutadà. Passa per treballar intensament i dia a dia pels valors democràtics. Passa pel fons i no per la forma.
Segons Noam Chomsky (“La era Obama”. 2011. Ed. Pasado&Presente, llibre que recomano ), preguntat sobre el paper de l’esquerra en la situació actual, respon: “Però qui és ‘l’esquerra’? Si et refereixes a l’esquerra parlamentària, és més o menys el que habitualment anomenem ‘la dreta moderada’ “.
L’esquerra té, per tant, un llarg camí per recórrer en aquest procés de renovació. Un camí que es preveu llarg però que ja està en marxa. I del què espero que no passi de llarg per a l’esquerra andorrana, la qual hauria de prendre bona nota de manera immediata.
mariblocfuentes 
Per una vegada, i no és l’única, li donaré la raó a Chomsky. El resultat és que abans d’una mala còpia la gent acaba votant la dreta original.
I per cert, la seguretat social va començar el segle XIX a l’Alemanya de Bismarck, més conegut per les seves lleis “antisocialistes” que pel seu esquerranisme. I als Estats Units existeix des del 1935.
Gràcies Salvador pel comentari.
Només un matís: una cosa és la seguretat social, pensada com molt bé dius per Bismarck per cobrir la sanitat i les pensions exclusivament, que l’estat del benestar, que és molt més ampli, sobretot pel que fa als serveis socials.
Cert que a USA existeix des del 1935. El què cal mirar és què cobreix.
L’Estat social prové essencialment de la lluita sindical. A Alemanya molt anterior que a la resta d’Europa i que va acabar com va acabar.
Una abraçada.
Uf, per on començar… toques moltes tecles i, per cert, des del meu punt de vista, les toques molt bé! Felicitats, gran article!
Comparteixo bona part de l’anàlisi (molt interessant) que dediques a repassar el llegat de l’esquerra i alguns dels motius que han portat a la seva crisi… Per a mi, el problema principal de l’esquerra a nivell mundial és que han perdut l’hegemonia (en el sentit que li dóna Gramsci, un dels pensadors més brillants i refrescants, des del meu punt de vista, del pensament polític del segle passat). Com bé apuntes, la cosmovisió de l’esquerra va ser hegemònica el segle passat; de fet, la gran victòria de l’esquerra no és que partits d’esquerra contruissin l’Estat del Benestar sinó que aquest tipus d’Estat fos acceptat i respectat (no desmuntat, ampliat) per partits d’altres ideologies i, de fet, per la pràctica totalitat de la societat, aconseguint, en síntesi, que l’atac a l’EStat del Benestar fos simplement un tema tabú. Ara, en canvi, han perdut l’hegemonia i, per cert, i això és el que em resulta més perillós, l’han perdut a favor no de la dreta sinó de l’extrema dreta. De nou, la gran victòria de l’extrema dreta no és que els partits d’extrema dreta treguin cada cop més escons arreu sinó que el seu discurs hagi estat incorporat en els programes electorals i de govern de la dreta (Sarko, etc.) i, posteriorment, de l’esquerra, tant a nivell econòmic (desregulació total, etc.; només cal fer una ullada als programes d’economia de les universitats europees: no s’ensenya economia sinó neoliberalisme! com volem doncs que surtin alternatives?) com polític (culpa de tot a la immigració, etc.). El discurs hegemònic, ara mateix, és el de l’extrema dreta! AI LAS!
Em semblen especialment interessants, d’altra banda, les receptes que ofereixes. Definitivament, crec que aquesta és la via.
Sobre Chomsky (gran Chomsky!), aquest cop no aporta res de nou, en clau local, a aquella classificació feta per Ribas als 90 quan deia que el sistema de partits d’Andorra anava de l’extrema dreta al centre-dreta.
Insisteixo: gran article! Necessari, molt necessari!
Gràcies Yvan pel comentari.
Res a dir. Del tot enriquidor i completa la meva idea.
Molt bon article Marisol, especialment per les receptes que planteges i que comparteixo plenament.
En quant el cas andorrà, i més enllà d’esquerres o dretes, crec que hi ha un enorme problema democràtic que no estem valorant en la seva justa mesura. I em refereixo per exemple que quasi un 90% de ciutadans que viuen Andorra no se senten representants pels actuals mandataris comunals. Crec que és una dada que ens hauria d’alarmar molt seriosament. Una democràcia no pot funcionar correctament si els seus representants no tenen uns nivells acceptables de legitimitat entre la població sobre la qual prenen decisions. I aquí crec que és on està el repte de futur del partits d’Andorra, ja siguin d’esquerre o de dreta. S’ha de despertar el 90% de veus del país que a dia d’avui estan silenciades. Jo almenys treballaré en aquest sentit. Ens hem de despertat ja!!
Felicitats per l’article!
gracies enric pel comentari i les felicitacions.
al respecte del cas andorrá, hi estic plenament d’acord. al post anterior ho comento. peró al que dius afegiria un altre déficit que suma l’elevat percentatge d’abstencionisme i és que a data d’avui més de 13.000 persones que ja podrien obtenir drets polítics no han sol.licitat el passaport. 13.000 persones, enric! remarco la dada perqué algú hi hauria de pensar seriosament.
gracies novament.
Gràcies per la dada Marisol!
La desconeixia per absolut però no en tinguis cap dubte que me l’apunto ben apuntada. Com be dius, s’hi ha de pensar i reflexionar molt seriosament!
Felicitats Marisol! Molt bon article!
Gràcies Guillem.
Faltava el teu comentari 🙂