Skip to content

La CASS

febrer 2, 2012

Al fil dels darrers articles publicats pel company i amic Àlvar Valls al respecte de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) i la seva gestió, i arran de diverses informacions que se’ns facilita amb comptagotes, avui no me’n puc estar d’entrar a valorar la situació de la parapública, que no és res més que una mostra de cóm s’ha dut a terme en aquest país la gestió de la cosa pública. Un exemple, però, perfectament extrapolable al nostre entorn més immediat.

L’Àlvar, que és una persona molt pragmàtica, posa diversos exemples de cóm es poden llençar per l’aigüera els diners dels contribuents -en aquest cas dels que ho fan a la CASS-, uns exemples que, per les dimensions del nostre país, tots coneixem o ens hi hem trobat més d’un cop (veieu aquí l’article: http://diariandorra.ad/blocs/avalls/2012/02/02/la-magnitud-de-la-disbauxa/).  Les anàlisis clíniques són un exemple però n’hi ha molts més.

Fins ara ens hem acostumat a tirar de veta. Durant el meu període d’embaràs vaig passar per diverses proves d’anàlisis clíniques, totes elles receptades pel meu ginecòleg, algunes de les quals fora del país. Totes elles les vaig fer en centres privats. El cost, altíssim. I la CASS les va abonar al 75% sense fer la més mínima observació, entre les quals una amiocentesi en una de les clíniques de Barcelona de referència en el tractament de la fertilitat.  Posteriorment em vaig assabentar que podria haver passat la prova perfectament a l’hospital de Meritxell amb un cost molt inferior. M’hagués estalviat el desplaçament i les despeses derivades. I la CASS també.

El primer problema és que no sabem els serveis que tenim. No coneixem quines prestacions i a quin cost s’estan oferint als nostres centres de salut: des d’anàlitiques a controls dietètics. El cost és molt inferior. Els bàrems que s’apliquen per receptar determinades proves són tan amplis que l’usuari, com és obvi, es deixa aconsellar pel seu metge de referència qui confia en qui confia per obtenir els resultats.

Ara que la cosa pinta magra, des del ministeri de Salut s’ha dedicit retallar en determinades prestacions i abonaments. Medicaments que es pagaran al 10%, pròtesis que no s’abonaran, tractaments que es pagaran en menor proporció, etc. Utilitzant un mateix raser per a tothom, derivant sobre l’usuari final una problemàtica que ni de bon tros ha generat mentre continua però el descontrol.

Com ja he dit en d’altres ocasions, per què no s’aplica primer criteris d’eficàcia en la gestió pública? Perquè, home!, ja pagaria per a determinats medicaments no imprescindibles el 90% i fins i tot el 100% (de fet, molts els han tret ja de la llista ) si paral·lelament no haguessin determinades pràctiques que posen en dubte l’eficàcia de les retallades.

Controlem tota la despesa mèdica. Mirem què es pot fer mitjançant els serveis públics existents (hospital, centres de salut…) i donem-los a conèixer abans de retallar prestacions en logopedes, fisioterapeutes o fins i tot en la tarifa del metge o del pediatra.

Creem serveis que poden alleugerir costos i permetin millorar la sanitat pública. Jo em pregunto: per què en aquest país hi ha un servei de permanències mèdiques i en canvi no un altre de pediàtriques? No ompliriem el servei d’urgències de canalla enfebrada per afeccions més aviat lleus i la despesa seria força inferior.

Però és que la gota que fa vessar el got ha estat el coneixement de l’existència d’un paquet d’accions de la CASS en una empresa d’inversions catalana afectada per la fallida de la companyia aèria Spanair. Paquet d’accions en inversions d’alt risc (prohibides des de la fatídica etapa Ubach) i que pocs havien posat en dubte. En principi, 100.000€ d’afectació sobre els fons de vellesa de la CASS, 100.000€ que novament s’han colat per un forat i que mai més veurem. Qui acabarà pagant els 100.000€ de mala gestió? L’usuari retardant la seva jubilació.

Durant molts anys hem llençat diners públics per la finestra: obres faraòniques, inversions nefastes, desgavell financer, assessors inútils, estudis que dormisquegen en calaixos polsegosos…Ja és hora de posar ordre. Ja és hora de netejar les instàncies interiors, de fer bona gestió, d’aplicar el criteri d’eficiència a la cosa pública. I després retallem. I després pugem impostos, i la llum, i el que convingui. Però no a l’inrevès.

Advertisements
6 comentaris
  1. Hola Marisol, en aquest tema la informació de que disposem es molt parcial.
    Pel que se, no tots els actes realitzats son mes econòmics a Andorra que a fora.
    D’altra banda cal que siguem realistes, vistes les dimensions del país potser es millor que algunes prestacions es facin fora, en centres de referència, no es pot ser tant eficaç en actes que realitzes amb una baixa freqüència, s’ha de saber reconèixer els límits ( a nivell humà i material) i no voler fer-ho tot, i guanyaríem en termes econòmics però sobretot a nivell d’eficiència. En alguns camps aixo es evident, hi han especialitats que son inviables (neurocirurgia, cirurgia cardíaca, trasplantaments…) i ja es tira d’acords amb centres de referencia veïns, aixo es un estalvi i sobretot una garantia per la nostra salut. Potser s’hauria d’estendre aquesta filosofia a d’altres especialitats?
    També tenim d’altres particularitats, una es el fet d’haver de donar servei als nostres visitants, però en aquest cas estem parlant de vegades mes d’una oportunitat que d’un inconvenient, es tracta de serveis sanitaris que amb una bona gestió poden aportar resultats econòmics favorables que contribueixin a millorar el balanç del nostre sistema sanitari, només cal tenir-ne ganes i ser una mica oberts de mires…

    • Hi estic d’acord Bernat que hi ha actes mèdics que aquí no es poden prestar. Però una amiocentesi? Jo no dic que tot s’hagi de fer aquí. Dic que donem a conéixer els serveis que tenim i cóm podem racionalitzar la despesa. I això en tot el que fa referència a la gestió pública. Hem vist malbaratar recursos públics d’una forma que frega l’escàndol. No cal ser excessivament fiscalista, sinó aplicar un criteri de rigor en el control de la despesa pública abans d’adoptar mesures que poden perjudicar persones en situació de risc o exclusió social. No dic que si cal anar a fora a fer-se una amiocentesi no es faci. Sinó que es faci amb un criteri professional que alhora valori el cost econòmic i humà.

      Gràcies pel comentari.
      Una abraçada.

  2. Has tocat el punt clau “No dic que si cal anar a fora a fer-se una amiocentesi no es faci. Sinó que es faci amb un criteri professional que alhora valori el cost econòmic i humà.”
    Ho dius referent a un acte concret però es pot aplicar a quasi totes les prestacions. S’han fet a la CASS inversions sense gaire resultat en millora de la gestió de la informació, per les dimensions de país podríem ser capdavanters en les noves tecnologies aplicades a la salut, podríem tenir un coneixement molt acurat en molts aspectes que toquen a la sanitat. A la practica molts controls i les retallades que en resulten es fan en clau comptable, i aixo desemboca en les injustícies que denuncia l’Alvar Valls. Si es fes una gestió en base criteris mèdics, amb la implicació dels professionals, amb un desenvolupament de les eines del segle XXI (tipus historia clínica unificada) s’obtindria automàticament una optimització dels recursos, la eliminació de duplicitats en certs actes… tot plegat aportaria una millor atenció i probablement un estalvi.
    De totes maneres hi ha un tema del que ningú parla: la burocratització de la sanitat. Sigui CASS o el propi SAAS son organismes que han anat creixent… en canvi tant els afiliats, com la població general, com el nombre de visitants han disminuït… No se quin pes relatiu tenen els aparells administratius en aquests estaments però potser s’haurien de tenir en compte?

  3. Una cosa que em ronda pel cap…100.000€ esfumats en l’afer Spanair… però quan cobren anualment els nostres representants al consell d’administració de la CASS? per una tasca poc visible, encara que vull suposar que molt intensa, vigilant i curosa en el control de l’activitat de a CASS…

    • Salvador permalink

      En aquest comentari m’hi sembla veure un pèl de ironia…

Trackbacks & Pingbacks

  1. Cap on va la sanitat? « espai_obert 2.0: el bloc dels verds

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: