Skip to content

Indignats

febrer 14, 2012

És curiós que a Andorra mogui més els sous de quatre cònsols que 800 inscrits al servei d’ocupació.

No vull dir amb això que el recent moviment AD800 no sigui lloable, ni molt menys legítim. Ans al contrari. Qualsevol manifestació ciutadana de protesta contra l’ establishment és, com a mínim, interessant.

Sense dubtar de la bona voluntat dels instigadors del moviment, m’agradaria aportar determinats matisos que reflexen d’alguna manera què és i cóm funciona la nostra societat.

Certament l’increment salarial dels cònsols i la posterior marxa enrere -provocada en bona part pel clam popular contrari, així com les crítiques de la majoria de líders d’opinió- és indignat.  Ho vaig manifestar obertament al post anterior, titulat “Austeritat“. Ara bé: hi ha molts elements per indignar-se que passen de puntetes entre la massa “crítica”. Ho he dit anteriorment: els més de 800 inscrits al servei d’ocupació que semblen no aixecar les ires de ningú. Però també les desenes de demandes d’ajudes socials que s’amunteguen als despatxos dels serveis d’atenció social públics. Les retallades en les prestacions sanitàries previstes a curt termini. O els esfumats 100.000€, si no més, dels fons de vellesa de la CASS en inversions financeres d’alt risc en una situació molt complicada per a la branca vellesa que augura una més que inevitable revisió del sistema de pensions.

Indigne és també les desenes d’empreses que tanquen cada mes. La marxa silenciosa i constant de residents de llarga estada. Els extracomunitaris que es van passar setmanes deambulant pels carrers del país a l’espera dels permisos de treball pertinents perquè les estacions d’esquí no van poder obrir per manca de neu. Sense oblidar el creixement notable dels anomenats ni-nis i l’increment de la delinqüència juvenil.

Però indignants també són els ja endèmics dèficits democràtics que patim: la pressió constant de determinats lobbis, les enormes limitacions en l’accés a la nacionalitat, la doble moral al respecte de l’avortament o la desigualtat permanent en matèria de gènere.

Certament, el moviment AD800 té molta feina per fer. Però, més enllà d’imitacions properes, i tenint en compte les mancances manifestes del moviment 15M -moviment que respecto, sobretot en l’essència, però que s’ha demostrat ineficaç, sota el meu punt de vista, en l’aportació de propostes reals de canvi-, confio en què aquest grup cívic i ciutadà vagi més enllà de la pura protesta per incidir en elements més profunds: la reflexió sobre el model de societat i el seu futur, el model econòmic, la representativitat política o el lliure exercici de la democràcia. Propostes, solucions, idees de canvi i, -per què no?- la possibilitat de constituir-se en un moviment que acabi per presentar-se a les urnes amb un programa innovador que engresqui però, sobretot, serveixi a tots, els que manen i els que ho volen fer algun dia, a prendre’n bona nota.

Autoafirmar-se com “apolític” no em sembla d’entrada una bona carta de presentació. Perquè la política és tot allò que afecta les decisions de la cosa pública, que en definitiva transcendeix sobre tots nosaltres. I si ens indignem, fem-ho per canviar les coses. O almenys amb aquesta voluntat. I per fer-ho, s’ha de tenir una voluntat política, perquè no tenir ideologia definida no vol dir no tenir idees. Ni molt menys propostes.

Advertisements
21 comentaris
  1. Teresa permalink

    és trist pensar que només ens movilitzem quan creiem que ens toquen la nostra butxaca, quan es toquen valors democràtics, d’igualtat, llibertat , solidaritat, equitativitat, dret al treball, etc.. ens quedem parats. Crec que hem de créixer molt a un altre nivell que no sigui l’econòmic per a que la societat pugui funcionar de manera més justa. Finalment espero que el decreixement econòmic (crisis ?) ens vagi bé , per a que tots deixem la superfície. Necessitem una mena de revolució francesa afegint a la igualtat, fraternitat i llibertat , el treball en equip, la solidaritat, els drets i els deures de tots , el respecte, la creativitat, la participació ciutadana, el compromís, la profunditat, la empatia, la comprensió, els coneixemnets, la compassió… i deixar en segon pla el materialisme. Un pas més …

    • Doncs sí, Teresa. Totalment d’acord.
      Potser sí que cal sacsejar consciències amb una revolució pacífica.
      Bona aportació! Una abraçada i gràcies pel comentari.

  2. Benvolguda Maribloc,
    A Andorra l’esport nacional és el de mirar-se el melic (si fos una disciplina olímpica guanyaríem medalla) i el de trepar per sobre dels altres.
    Tot el que no aporti un benefici propi no mereix un esforç, i la gran majoria de la gent que es posa en política al nostre país ho fa per treure’s un sobresou o per defensar el seu tros, tret de quatre idealistes que acaben patint una llaga a l’estomac.
    No crec que descobreixi res, però des del meu punt de vista, la trista realitat és aquesta.
    Tots els moviments socials que han aparegut a Andorra, ja siguin associacions, col•lectius, agrupacions esportives o culturals han acabat desapareixent quan els que l’han creat se n’han cansat.
    Espero que AD 800 sigui una plataforma duradora i que exerceixi pressió sobre la classe política, estaria molt bé tenir un Lobby social que fos determinant en les decisions dels que manen.
    Però crec que realment no s’ho haurien de posar en política, ja que ara mateix, la política i la societat estan més allunyades que mai.
    Una abraçada.

    • Gràcies Oriol pel comentari.
      El comparteixo plenament.
      Al respecte de caràcter polític del moviment, no dic que es constitueixi en un partit polític, dic que concorri a les urnes com a plataforma o el que sigui, per aportar des de les institucions democràtiques el seu valor de canvi, de progrés, de reforma i de millora, sense perdre el seu caràcter cívic i/o popular.
      Tenim punts de vista diferents al respecte. Totes les opcions, crec, són vàlides.

      Una abraçada i moltes gràcies per aportar la teva opinió.

    • Anna L.V. permalink

      Fantàstica descripció, Oriol, veritats com a punys!!!

  3. D’acord amb tu de que a Andorra ens indignem d’una manera estranya. Jo penso que el problema rau en la diferència entre lo públic i lo privat a Andorra, no en la concepció de la gent del que és immoral o indignant.

    És a dir, entre els problemes que es tracten i arriben a l’àmbit públic, i els que es mantenen a l’àmbit privat i no afloreix a l’àmbit públic, com passa amb les dobles morals com de l’avortament.

    Una part de causa bé del què fan sortir a l’àmbit públic o no els mitjans de comunició d’Andorra, ells són und els actors que marquen els fets que són “indigants” amb les seves notícies. Penso que la indignació amb els sous és més aviat obra del Diari d’Andorra que no pas d’AD800, sense desmerèixer la tasca d’aquest grup o la tasca que pugui fer en el futur.

    Seguint aquesta idea trobo molt interessant l’article que va fer el césar García.

    http://www.elperiodicdandorra.ad/opinio/la-finestra-oberta/17397-immoralitat.html

    També, recordant el passat, vaig trobar ridícul com es va linxar mediàticament i socialment uns càrrecs públics que havien tingut relliscades de “contingut sexual” (parlo d’un conseller general que va fer comentaris poc adequats per internet a una adolescent i d’una secretaria d’estat de turisme que li va donar un petó a un rus en un sopar públic on havia begut bastant) Són comportaments no adequats, però em sorpren com això creava molta indignació i molts altres abusos de poder, irresponasbilitats, corrupteles, clientelismes de polítics d’Andorra no creaven la més mínima indignació pública…

    • No puc estar més d’acord Albert.
      Tret del tema de la premsa per una raó: no tota la premsa ha fet un tractament igual de l’afer dels sous o d’altres temes que esmentes. I en tot cas no tota la premsa “s’indigna” d’igual manera. És la meva opinió en tant que implicada en el sector. No obstant sí és cert que la premsa marca el “tempo” de l’opinió pública. Per això és el quart poder.

      Una abraçada i encantada de rebre els teus comentaris. Sempre enriquidors.

  4. Carles permalink

    La veritat es que fa temps que tots hauríem d’estar força indignats. Ja fa anys que els ciutadans patim, en silenci, la deriva política d’aquest país, No entraré a si son els politics, les institucions, els sous, les males inversions, el tràfic de influencies, la prevaricació o un llarg etcètera que patim a diari. És cert que l’augment de sou, comparat amb d’altres coses, no ha estat potser tan greu per una reacció d’aquesta magnitud per la ciutadania. Però el fet real es que ha servit per a que dos cònsols, fins ara éssers intocables, hagin rectificat. Potser això, o potser que la gent ja tenia el pap massa ple, ha fet que la ciutadania perdi, fins a cert punt, la por irracional a exigir els seus drets i a que se’ls tracti amb respecte.
    Crec que tots hem d’esperar de la bona salut d’aquest moviment en els propers mesos i anys pel be de tots.
    Ja es hora que algú, per que no AD800, fiscalitzi la feina del “elegits” pel poble, de les institucions i del país per al be comú. En aquest país hi ha moltes coses que no funcionen correctament, que han i haurien de canviar, aspectes que cal millorar i per aconseguir-ho i per a que tothom i puguem col•laborar i finalment puguem viure en aquest país cal que tots i participem. AD800 s’ha autodescrit com apolítica, però aquest qualificatiu no exclou que poguí fer i participar políticament en els desenvolupament del país, al meu entendre, ans al contrari, li permetrà participar de forma critica, constructiva, en tots aquells aspectes per millorar-lo, des de la neutralitat de no provindré d’unes idees preestablertes, d’una rigidesa de grup polític, d’una disciplina de vot. Sigui qui sigui els seu interlocutor, podrà i ha de fer, el que el col•lectiu de ciutadans a qui representa li demanin.

    • Gràcies pel comentari Carles.
      Enriquidor i interessant debat a l’entorn de la representativitat, la participació i, en general, la democràcia.
      Moltes gràcies per l’aportació.
      Una abraçada,

  5. Bon article i millor debat encara!
    Jo estic d’acord amb l’Oriol en el sentit que reemplaçar els polítics actuals per altres, encara que sigui sota el paraigua d’una plataforma no arreglaria gran cosa. Els polítics generalment, amb motivacions diferents, aspiren a fer-ho el millor possible però son presoners de la seva realitat i acaben cedir a favor dels que més apreten. La mobilització ciutadana des del respecte és necessària per crear un autèntic lobby social que compensi el desequilibri actual, els polítics s’hi amotllaran de manera natural.

    • No dic que no, Guillem. Crec absolutament que és necessària i sana aquesta mobilització ciutadana i cívica.
      Diferim només en si cal o no que finalment participi d’unes eleccions o no.
      Hi discrepo perquè si no tens representació parlamentària, difícilment pots contribuir des de fora als canvis.
      Res més.
      Gràcies per l’aportació. Sempre tant punyent.

  6. Enric Guinart permalink

    Hola Marisol!

    He trobat particularment interessant l’exemple que has posat sobre les persones inscrites al Servei d’Ocupació. Certament és preocupant que la mobilització esclati per una qüestió tant anecdòtica com el tema dels salaris dels polítics quan hi han qüestions molts més greus que afecten de forma molt més directa a la societat civil i que s’hauria de convertir en el detonant de la seva reacció.

    No obstant això, per mi el més important és que hi ha hagut una reacció ciutadana. Òbviament m’hagués agradat que l’esclat s’hagués originat per altres motius però aquesta és una qüestió incontrolable ja que sovint allò que et penses que generarà una gran reacció resta en l’oblit i, insisteixo, allò més anecdòtic es converteix en l’espurna que fa encendre el foc.

    En resum, el més prometedor de la qüestió és que el tema del salaris s’ha convertit en una mena de despertador de la societat. Ara cal veure com s’articula aquest moviment i si tenen la capacitat per reclamar solucions per temes molt més preocupants com el que esmentes del gran nombre d’inscrits al Servei d’Ocupació. En conseqüència, s’ha de veure si s’aprofita la inèrcia de la mobilització per passar de la reivindicació anecdòtica a la reivindicació profunda.

    D’altra banda, si be desconec com s’articularà el moviment AD800 i quin serà el seu esdevenir, crec que aquest és un cas que ha suposat un precedent per com s’ha generat i mereix d’un estudi. Aquí deixo algunes novetats del moviment:

    –De molts a molts.
    –Naixement espontani
    –Del ciberespai al carrer (neix a l’online i es trasllada a l’offline)
    –Implicació del col.lectiu de residents
    –Articulació immediata (amb una setmana el moviment a les xarxes socials s’ha convertit en un embrió d’una associació)

    Enric Guinart

    • Enric, em sembla molt interessant tot el què apuntes.
      Efectivament senta un precedent en les formes. En el contingut, però, està per veure. Esperem que, tal i com anuncien els seus instigadors, serveixi per sacsejar el poder i les estructures que el conformen, com també apuntes al comentari.
      En resum: és igual el motiu que l’ha despertat. El què realment importa és cap on vol anar.

      Una abraçada i gràcies pel comentari que aporta bons i nous elements al post.

  7. Hola Marisol,

    comparteixo 100% el teu post. Evitaré ser extens. També cal ser crítics amb els crítics i és per això que aprecio especialment el teu últim paràgraf. No m’agrada ni que és defineixi com a apolític ni que evitem a tot preu parlar d’anar contra el sistema… A diferència d’a l’Enric, a mi, en canvi, em preocupa la rapidesa amb què s’ha creat tot plegat… Res més, avui he promès ser breu.

    • Gràcies Yvan.
      “Si lo bueno es breve, dos veces bueno”.
      No per breu ha de ser poc interessant el què apuntes.

      Hem de creure en els moviments ciutadans. Però també hem d’estar expectants al què facin. Tots els què som a la palestra pública estem sotmesos a crítiques.
      D’entrada per mi la rapidesa no ha de ser negativa. L’escalfor del moment, provocada per la indignació, és la guspira que va esclatar tot i el que anima a empenyer iniciatives que d’altra banda costa molt articular. No em sembla malament si pel contrari hi ha una voluntat de continuïtat i, com dic al post, de tirar endavant alguna cosa més que un moviment de protesta puntual que s’apaga amb el temps en tant que se’n cansen els iniciadors com apuntava l’Oriol Vilella.

      Una abraçada i gràcies novament per participar.

  8. David Rios permalink

    Hola Marisol,
    Felicitats per la teva reflexió, comparteixo molts dels aspectes que presentes.

    Encara que involuntàriament em van incloure dins del grup del FCBK #AD800, me’n vaig sortir quan me’n vaig adonar. No vaig sortir del grup per compartir o no els motius que s’estaven tractant sinó perquè vaig considerar que s’estava gestant un moviment social i que els polítics era millor que ens mantinguéssim al marge. Nosaltres ja tenim els nostres espais i fins ara, els espais que disposava la societat eren minúsculs o inexistents. Per tant, si no s’esguerra, #AD800 pot ser la casa gran de bona part de la societat andorrana sempre i quan tingui el seu propi espai.

    Al contrari del que molta gent pensa, avui en dia la societat i la política estan més unides que mai, el que passa és que hi ha greus discrepàncies entre les dues parts. Dic això perquè les dificultats del moment fan que la gent estigui molt més pendent de la política que abans. Una altra cosa és que aquest fet es manifesti ja que sovint queda soterrat. Per a que sigui útil per a tothom cal canalitzar-lo i les xarxes socials poden ser una bona eina.

    Estic convençut que, per salut democràtica, és obligatori un diàleg constant i constructiu entre la societat i els polítics. Penso que avui moltes coses estan canviant i és indispensable construir ponts entre la societat i els polítics i #AD800 pot ajudar a que aquests es facin realitat.

    • Moltes gràcies David per les felicitacions però sobretot per l’aportació.
      Estic completament d’acord que el moviment ha de ser apartidista però no apolític. Les propostes han de ser polítiques en el més ampli sentit de la paraula “polític”.
      Confio, David, en què aquest diàleg que apuntes s’acabi produïnt. Sovint la indignació provè de la manca d’escolta i de participació dels ciutadans en les decisions polítiques que, com deia al post, els afecten directament però que es prenen d’esquenes a la seva voluntat, ja sigui pels impediments de la llei electoral, ja sigui perquè ningú no els consulta.

      Una abraçada i novament moltes gràcies.

  9. Júlia Martínez-Illescas permalink

    Marisol jo entenc la definició com apolític en el sentit de no estar a favor en principi de cap partit polític ni de cap ideologia, i en aquest aspecte la trobo encertada. És evident que opinar és una manera de fer política, sobre tot quan és un grup nombrós. Trobo molt encertada l’opinió del David Rios en el sentit que els polítics estan en un altre espai. I no estic d’acord en que al final facin un partit polític, i espero que no sigui així. Del grup pot sortir una branca que es passi a la política o una serie de persones que entrin en els partit ja existents, però desitjo que això no anul·li la plataforma ciutadana, que crec que hauria de seguir funcionant i incidint en l’actualitat política sense tenir ambició de poder polític. Aquesta manca d’ambició de poder política és per mi el seu valor real.

    • Gràcies Júlia.
      Doncs jo entenc que sigui apartidista però no apolític. Per mi la definició d’apolític és “no interessat ni preocupat per la política o les decisions polítiques”. Jo entenc que és la primera de les opcions les què vol manifestar el grup. En tot cas, estic d’acord en tot el què dius. Tret de la possibilitat de presentar-se a les urnes. Perquè tots hem tingut experiències de grups i lobbis socials les propostes dels quals dormen encara en molts calaixos públics. És a dir, que tota la feina que han fet no ha servit de res. Per tant, si el sistema és de participació en forma de representació institucional, jo dic que es faci des de les tribunes que el sistema aporta. I mentrestant, que es treballi des d’una plataforma cívica, el més nombrosa possible i sense afiliació.

      Crec que no estem tant distants en les nostres opinions.

      Gràcies pel comentari Júlia. Una abraçada,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: