Skip to content

Primer de Maig

Abril 30, 2012

Aquest Primer de Maig que celebrarem en poques hores té més sentit que mai. Per la destrucció de llocs de treball al conjunt d’Europa i especialment als anomenats “països perifèrics” de la UE fruit d’una crisi estructural i conjuntural sense precedents en els darrers 80 anys;  per unes polítiques d’austeritat que desmantellen l’estat del benestar que tant ha costat construir;  pel descrèdit interessat cap als sindicats; per la cada cop major distància entre rics i pobres; per l’empobriment generalitzat de la població i la desaparició progressiva de la classe mitjana, per no esmentar la pèrdua de drets laborals cada cop més elevada al conjunt d’Europa.

Amb taxes d’atur juvenil que superen el 50% en països com Portugal, Espanya o Grècia i una precarització constant del mercat de treball, les perspectives de futur immediat per a una generació que sortirà en breu de les facultats i escoles tècniques obliguen a replantejar-se l’esquema actual.

Més d’un segle d’història sindical, cent anys de lluita obrera i de contrucció de drets laborals i socials no poden quedar en el no res sota l’excusa de la crisi.

Avançar en un sol dret ha costat molt més que lluites parlamentàries. Ha costat vides. I el retrocès ferotge en tots aquests drets a mi em resulta altament preocupant.

Sembla que no sigui necessari recordar, sota l’excusa de la greu situació econòmica, el què va significar per a molts homes i dones aconseguir la jornada laboral de vuit hores, les vacances pagades o la baixa maternal. No cal insistir el què va significar el reconeixement de la negociació col·lectiva, la protecció del treballador sindicat o de la dona embarassada.

Avui el descrèdit interessat de molts sectors neoliberals conservadors cap als sindicats i els seus representants clama el cel. Ni tots els sindicalistes són uns aprofitats ni tots els polítics són un corruptes.

Sí és cert que els sindicats i els seus dirigents també necessiten en aquests moments fer un exàmen d’autocrítica i un procés de modernització, no únicament del discurs, sinó també de les postures ideològiques per afrontar la major crisi que es recorda. També des del moviment sindical és necessari no únicament reinvindicar els drets dels treballadors tant amenaçats avui dia sinó una reflexió a l’entorn d’un canvi de model que passi, alhora, per unes noves estructures sindicals més àgils i directament implicades amb el carrer i el  món laboral.

El dia 1 de maig hi hauria d’haver una autèntica allau de protestes arreu contra les retallades que afecten els drets fonamentals, contra la precarització laboral i contra l’atur. Però també un examen a futur del què s’hi pot fer i de quin model cal. I això, malauradament, no passarà.

I no passarà arreu d’Europa, i a Andorra encara menys, on aquest tema mereix un capítol a part.

El sindicalisme al Principat és recent i feble. Feble perquè no ha partit de qui havia de partir. Perquè la situació dels treballadors no ha estat estable mai, amb una enorme rotació i poc arrelament, de manera que la massa social ha estat sempre escassa.  Però és que la legislació tampoc no ha permès que es desenvolupessin ja que les lleis laborals sempre han garantit l’acomiadament lliure, amb la desprotecció que això significa. I on només ha aconseguit instaurar-se ha estat a l’administració pública, justament o hi ha hagut tradicionalment estabilitat, protecció i poca rotació.

A aquesta singularitat, cal afegir la poca credibilitat que els sindicats a Andorra han despertat sempre, començant pels seus propis dirigents. Escassament formats, amb discursos obsolets i caducs, els líders sindicals al Principat no han ajudat massa a abanderar un contrapoder imprescindible i necessari.

L’1 de maig, a més, no és jornada festiva general a Andorra, de manera que, malgrat tenir més motius que mai per reinvidincar uns drets laborals homologables al context europeu, i més ara, amb una crisi tant profunda i una situació d’atur reconeguda i preocupant, al país no hi haurà manifestació -habitualment molt poc seguida- i hi haurà escassos actes d’escàs interès públic, deixant, per tant, encara més invisibles els sindicats i la situació dels treballadors.

Ara més que mai calen sindicats forts amb líders forts, representatius i implicats que abanderin les reformes en matèria laboral que necessita Andorra i que mirin més enllà. Que signifiquin un autèntic contrapoder, que frenin els lobbys i que aportin reflexions sobre quin ha de ser el model econòmic que aquest país necessita.

Anuncis

From → Uncategorized

10 comentaris
  1. Rosa Ferrer permalink

    Molt bo, Marisol! Petonets. Rosa F

  2. Jordi Cinca permalink

    Hola Marisol, com sempre una reflexió molt interessant i que comparteixo en el fons. Per tant no em repetiré en allò que tu expliques perfectament. Si que vull comentar dues qüestions que m’han suggerit la lectura del teu blog.
    La primera quan fas referència a lo molt que ha costat construir l’Estat del benestar. Cert, ha costat molt, fins i tot vides com apuntes, però hauríem d’entendre que no el vam construir sòlidament, ni sostenible. No ens vam adonar que construiem sobre ciments de fang. Un model que necessita retroalimentar-se en el creixement infinit, que no va preveure l’evolució demogràfica, l’envelliment de la població, que desmereix l’estalvi, que no valora l’esforç, un sistema educatiu que no ha sabut evolucionar al ritme de la tecnologia i les necessitats del món laboral. Un model social que, sota el meu punt de vista, eleva a drets fonamentals qüestions banals.
    La segona lligada amb la primera, també l’apuntes tu. Tinc la sensació que igual que molts s’ajuden de la crisis per potenciar mesures injustes, altres s’ajuden d’aquestes injustícies per reivindicar tornar a un model imposible. Es posa molt èmfasi en el que estem perden, però s’el.ludeix un debat seriós sobre el què raonable i justament hem de garantir a tothom i com aconseguir-ho. No tinc massa clar si perquè senzillament no ho sabem, o perquè ens fan por les conseqüències de dir-ho. Sigui com sigui darrera de les protestes pocs cops escoltem propostes rigoroses i realistes, es parla poc de futur i massa de passat.

    • Moltes gràcies, Jordi, pel comentari i per les reflexions.
      Apuntes elements molts interessants que generen un ampli debat.
      Crec que, més que respondre’t en un comentari, mereix un profund anàlisi per a un proper post. Recullo el guà i m’hi poso perquè aquest és un debat interessantíssim que passa per la reflexió econòmica (que tampoc estem fent), per l’acció política i per la més profunda reflexió dels valors democràtics.

      En tornarem a parlar. Una abraçada.

  3. Ferran Goya permalink

    Benvolgut Jordi,
    és molt dificil que la gent del carrer (sindicats inclosos) amb la manca de dades que “patim” puguem fer propostes serioses, rigoroses. Per exemple, hi ha a Andorra una manca escandalosa de transparència en les dades de la CASS, dades estadístiques em refereixo.
    Es clar que alguns també trobem a mancar de la part de Govern unes propostes “rigoroses”.
    Hi ha també un problema de concepte. ¿Quants paissos del mon tenen una Seguretat Social amb equilibre financer a llarg termini sense aportacions de l’Estat?.
    Parlant de rigor em preocupa afirmacions genèriques (ja se que només – i no menyns- és el blog de la Marisol) com la de “Un model social que, sota el meu punt de vista, eleva a drets fonamentals qüestions banals”.
    ¿Quines són aquestes qüestions banals?
    – L’article 20 de la Constitució andorrana sobre el dret a l’educació? o
    – L’article 29 sobre el dret al treball? o
    – L’article 30 sobre el dret a la protecció de la salut; el qual precisa que ” l’Estat garantirà un sistema de Seguretat Social”?

    La “banalitat” dels drets emparats pels articles 29 i 30 sería la mateixa que el “dret a la propietat privada” o a el “dret a la llibertat d’empresa” ( Capítol IV del Títol II de la Constitució).
    En quant al dret a l’educació, és un dret del Capítol 3 del Títol II que parla dels drets fonamentals de la persona i de les llibertats.
    Sobre la manca d’evolució del sistema educatiu – et diré- que quan jo estudiava la carrera (1964-1970) ja sentía les mateixes o similars frases. A Andorra tenim unes mancances enormes en formació professional. La formació contínua dels treballadors no te cap suport de l’Estat. La formació ocupacional és testimonial. Els empresaris andorrans han tingut sempre l’opció de recòrrer a la immigració per a subsanar els dèficits de formació dels andorrans i residents. Ara, com la gent mira amb lupa els cupos d’immigració, tornem a dir que l’educació no està adaptada a les necessitats.
    ¿Sap Jordi, quantes línies havia a l’estratègia 2020 – Informe McKinsey sobre l’educació? Cap ni una. L’educació no ha estat cap prioritat “activa” dels governs andorrans, amb l’excepció – tímida- dels mesos de govern socialdemòcrata.
    Encoratjo al teu govern per a que l’educació sigui una preocupació activa ( no alló de “estem obligats a fer-ho”)
    Una abraçada

    • Moltíssimes gràcies pel comentari, Ferran.
      Sens dubte és un tema que genera un ampli debat.
      Vist els continguts, us animo a continuar discutint per aquesta via.
      Realment la situació de l’Estat del Benestar s’ho mereix.

      Una abraçada,

  4. Delfí permalink

    Un amic em va fer veure abans abans-d’ahir que, de forma sorprenent, a la llista de dies internacionals de les Nacions Unides el dia internacional del treball no hi figura. Comencem be.
    Als EEUU i Canada per por a que s’estengui el socialisme vinculat en origen a aquesta diada, celebren a primers de setembre el Labor Day.
    Com ell, soc dels que penso que calen noves fórmules de mobilització que dotades d’una visió de conjunt siguin capaces de relacionar unes causes amb altres tot i establint relacions i responsabilitats.
    Com apunta Ferran, per poder decidir calen informacions rigoroses a disposició pública i visió de conjunt de tot el sistema.
    Per mi no es qüestió de tornar a un model impossible, com escriu en Jordi, és qüestió de no fer malbé un model que funcionava i era envejat per altres comunitats. Un model creat durant la post guerra, en molt pitjors condicions socio-econòmiques que les que ara tenim. Un model quins gestors responsables han de mirar de mantenir legislant pensant en l’esperit de les lleis, en la seva finalitat, no només en el seu funcionament. Dotant-lo reglamentàriament amb aixetes que s’obren i tanquen en funció de la situació conjuntural.
    En canvi, el model liberal que es pretén imposar és l’assecament pur i dur de la bassa social on tothom s’abeurava, rics i pobres, formats i sense formació.
    Si el que preocupa al món financer és la seguretat de les seves ruïnoses inversions, que estiguin tranquils. Som gent de paraula i eixugarem el seu deute. Solament es tractarà de posar aquests creditors financers a la cua, darrera la població que els ha enriquit fins a límits insospitables anys enrrere. Qualsevol progenitor ho entendrà. Primer menjar pels fills, per la família, per la comunitat. Els bancs ja cobraran més tard. Avui no, demà.

  5. Francesca Alvarez permalink

    Com sempre, molt interessants les teves reflexions.
    “Si perds referents, perds perspectiva. La història són els referents, i tenim molts, els suficients com per canviar la perspectiva actual”.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: