Skip to content

La fragilitat de l’Estat del Benestar

Mai 10, 2012

Arran d’un comentari publicat en aquest mateix bloc per l’amic i ministre de finances andorrà, Jordi Cinca, al respecte de la fragilitat de l’Estat del benestar, m’he permès recollir el guant i dedicar aquest post a reflexionar sobre el nostre model.

A Andorra tenim un Estat del benestar molt recent. La constitució andorrana garanteix, com la majoria de constitucions europees, els quatre pilars fonamentals d’aquest Estat del benestar: sanitat i educació universals, treball i pensions dignes i habitatge digne per a tothom.

Al preàmbul, la Constitució reconeix Andorra com un Estat de dret, democràtic i social. I de tots és sabut que aquest darrer punt ha estat el més lent a desenvolupar-se. Perquè construir un estat social requeria i requereix posar fil a l’agulla en l’extinció de determinats privilegis. 

Què tenim? Una sanitat i una educació d’altíssima qualitat que té uns costots molt elevats per a un país que ha volgut sempre defugir d’una alta fiscalitat i, per tant, mermat de recursos financers públics. Tenim uns drets socials més aviat escassos, amb un codi de relacions laborals que reconeix de fa molt poc temps els sindicats i la negociació col·lectiva com a eixos principals de l’estructura laboral però que manté la fòrmula de l’acomiadament lliure, amb molt poques ajudes socials i amb un incipient subsidi d’atur que no és concedit a tothom per igual ni d’igual manera.

La sanitat andorrana, que no havia estat mai deficitària per la seva condició de país d’acollida d’immigrants els darrers trenta anys, s’ha trobat de cop amb la piramide poblacional invertida, amb unes prestacions creades per a una societat en creixement i no pas en decreixement. El sistema de pensions, l’altre pilar de l’Estat del benestar, també es troba clarament en situació de fallida tècnica precisament pel mateix motiu: la pèrdua considerable de massa assalariada a causa de la crisi que no contribueix al ritme que requerirà el pagament de les pensions a tant sols cinc anys vista. I l’Estat, valedor del sistema en darrera instància però que no ha iniciat fins ara el desplegament manat per la constitució d’una fiscalitat harmònica sustentada en la premisa d’igualtat i equitat, no té recursos suficients per cobrir aquests dos grans forats.

El resultat és l’aplicació de la tissora sobre les prestacions sanitàries ofertes i una previsible revisió de les pensions que anticiparà a curt termini un retard en l’edat de jubilació i a mig termini un increment de les cotitzacions.

Al respecte de l’educació, existeixen quatre models, tots ells públics, que es podrien veure també en breu tocats en la seva estructura. L’escola andorrana, que acull la gran majoria dels infants del pais, ostenta la centralitat educativa i d’inversions de l’Estat. Els altres dos sistemes públics, espanyol i francès, els mantenen els respectius països d’orígen, tret dels edificis escolars. I finalment un sistema confesional (de l’Església) que també el manté íntegrament l’estat andorrà, resultant una paradoxa sobre el què passa al nostre entorn amb aquest perfil d’escola que, o bé respon al model de concertació o bé és privada fruit de la separació entre Església i Estat.

A l’escola andorrana, el model curricular preveu tres mestres per aula en l’ensenyament preescolar  i als primers nivells de l’educació bàsica, i un nombre d’alumnes limitat a 25 per aula. L’escola pública nacional és d’existència molt recent (no arriba a 30 anys) i el seu creixement ha estat espectacular en poc temps. Els recursos destinats han estat enormes per permetre la seva expansió. La deriva d’alumnes ha provocat que els països veïns estudiïn si cal mantenir sistemes d’ensenyament públic a Andorra en les mateixes condicions que al seu propi territori. I moltes són ja les veus que auguren que aquesta riquesa educativa -única al nostre entorn- pot desaparèixer en pocs anys fruit de la tan sobada política d’austeritat.

Caldrà veure si el sistema nacional no es veurà també afectat aviat amb certes modificacions com la reducció del nombre de mestres per aula o fins i tot l’increment dels ràtios de nombre d’alumnes per professor, com passarà aviat a Espanya si els recursos estatals continuen minvant.

El cert és que, de tot plegat, fa relatiu poc temps que en gaudim i que, per contra del què alguns opinen -neoliberals especialment- no hem viscut mai per sobre de les nostres possibilitats en les àrees essencials que conformen els pilars del nostre Estat. El sistema públic de pensions té poc més de 40 anys, la sanitat exactament igual i l’educació nacional encara no ha fet els 30 d’existència. I tots tres sistemes ja els tenim en entredit quan encara no hem desplegat una fiscalitat justa, ni un subsidi d’atur que no signifiqui caritat;  quan encara no ens hem acostumat a que l’Estat protegeixi de veritat els drets fonamentals reconeguts a la constitució que data tant sols del 1993.

Quan alguns afirmen que l’Estat del benestar s’aixeca sobre pilars de fang, em ve a la memòria els milers de milions d’euros malgastats en assessoraments personals inútils, en projectes de jocs olímpics fallits, en esborranys de metros voladors, aeroports fantasma, túnels sense sortida o comunicacions deficitàries. Milers de milions d’euros que no s’acosten ni de bon tros a les partides concedides en tots aquests anys en prestacions socials.

El malbaratament dels recursos públics (no conec cap pressupost de l’Estat a Andorra des del 1992 i fins a la data que fos equilibrat) ha estat tan desmesurat i els sistemes correctors tan escassos, que el feble estat del benestar es veu avui amenaçat quan ni tant sols l’hem acabat de desplegar.

Quan a d’altres països resulta irrisori el què es paga a cada família per cada fill nascut, a casa nostra ens fregariem les mans per rebre prestacions similars. Quan mirem les beques que s’atorguen al veí i les comparem amb les nostres (xocolata del lloro, tot s’ha de dir), desigem la sort d’aquell.

Andorra no ha estat mai un país d’assistits. Les ajudes socials han estat sempre minses, en ocasions concedides sense criteris objectius i molt sovint com a moneda de canvi en la compra de vots.

El nostre és un clar exemple de governants, de tots els colors, que han viscut per sobre de les seves possibilitats a causa dels deliris de grandesa, volent comparar Andorra amb Luxemburg i no pas amb una comarca catalana veïna; de cóm s’han pogut mantenir privilegis medievals en ple segle XXI sense cap retorn o molt mínim cap a l’economia productiva, el seu Estat i la base del seu futur.

I ara que vénen mal dades, que no queda més remei que aixecar-se les mànigues de la camisa, tocarà redreçar-ho  retallant els escassos drets adquirits, escurant la butxaca de qui ja la té buida o mig buida sense exigir però el pagament de la més mínima factura, ni tant sols moral, a tots aquells que sí van viure per sobre de les seves possibilitats…i la de la resta que vivien com podien i, a voltes, malvivien.

Anuncis
6 comentaris
  1. German permalink

    Et felicito algu que veu les coses com estan al nostre pais . Si seguim munyin la vaca ,la vaca es quedara sense llet , bueno penso que ja esta buida fa dies .En comptes de posar impostos coherents ,anem a ofegar als petits i els grans a viure millor,per que? Perque ells es fan les lleis i no es perjudicaran mai .Aixi anem .

    • Gràcies German pel comentari.
      Només et prego que a la propera t’identifiquis amb noms i cognoms com recomano a tothom que vol participar al bloc.
      No obstant, gràcies per les aportacions.

  2. Ferran Goya permalink

    Marisol, enhorabona; jo crec que ja era hora de deixar de parlar de generalitzacions i entrar en l’anàlisi detallats de les prestacions.Tu has comenzat a puntualitzar sobre cadascú dels pilars del benestar. Caldrà també parlar d’impostos o millor dit de la seva absència. Aquesta és la base “de fang” sobre el que hem edificat el sistema econòmic del país. Només amb els arancels duaners (poc importa si des de fa vint anys els hi diem IMI) no es poden plantejar ni les més modestes polítiques públiques.

    • Gràcies Ferran pel comentari.
      Efectivament, portem vint anys de retard en l’aplicació d’una fiscalitat justa i equitativa com diu la Constitució que permeti l’Estat fer polítiques públiques de manteniment i progressió de l’Estat del Benestar, d’inversió i de creixement.

      Ara, en la pitjor situació possible, hem de frenar el desgabell financer públic i compaginar-ho amb polítiques socials del tot necessàries per cobrir les necessitats de tots aquells que per culpa de la crisi ho passen pitjor.

      Però l’Estat no s’ho pot permetre. Perquè no té diners. No pot injectar capital a la CASS, no pot fer inversions públiques ni acabar les pendents, etc.

      L’Estat està hipotecat i nosaltres, els ciutadans, amb ell.

      Ara que està tan de moda, sobretot a Espanya, de recordar “l’herència” rebuda, caldria a Andorra també fer-ho: refrescar la memòria i passar comptes. A la mala gestió, a l’obsessió dels deliris de grandesa, i fins i tot m’atreviria a dir a la corrupció.

      Som petits, tot és més visible, més fàcil de diagnosticar.

      Potser caldria posar més el focus d’atenció en Islàndia, país petit com el nostre, i mirar de començar a exigir responsabilitats.

      El què està clar és que ens tocarà a tots plegats escurar-nos la butxaca. Falta saber si serà a tots per igual o alguns més que a d’altres.

      Una abraçada.

  3. Francesca Alvarez permalink

    Ja voldrien ciutats (pobles) de 70.000 habitants haver disposat per 5 anys dels recursos que s’han malbaratat al nostre pais.
    La crisi es una bona excusa per retallar els pocs drets socials que s’han aconseguit durant molts anys.
    No diré que no existeix (la crisi), però si que dic que un pais com el nostre amb els recursos que hem i tenim, mai havia d’haver arribat amb aquesta situació de casi be fallida a les arques publiques.
    S’ha governat sense previsions de cap mena, ningú ha volgut mai pagar, i ara que la necessitat obliga tampoc els nostres administradors sembla que estan disposat a fer els deures amb els que es varem comprometre.
    Anem un altre cop al pais dels amos i dels mossos? Doncs jo m’hi nego.
    Si el nostre mins estat del benestar ha estat batut sobre pilars de fang, no en tenim mes culpa que el haver votat una colla de mal dirigents que ens han venut fum i ens ho em cregut, ara toca, toca que els que ho diuen facin quelcom de mes que dir-ho, i si no en son capaços, doncs que marxin.
    Tenim mecanismes per poder superar la situació actual, que els posin en marxa, que escoltes un Consell com el d’avui i et cau la moral per terra, parlant de lleis de obertura econòmica i ni tan sols s’ha fet el desplegament fiscal i jurídic.
    No cal inventar res, tot ho esta densa molt de temps, cal fer la feina i fer-la be.
    Felicitats Marisol per dir sempre les coses tan i tan clares, cal molta mes gent que tingui la valentia de fer-ho.
    Una abraçada,

    • Gràcies Francesca.
      Si jo tinc valentia per dir-ho, vostè en té de comentar-ho amb paraules tant planeres.
      Moltes gràcies novament per participar i animar el debat.
      Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: