Skip to content

Tirar de veta

Mai 30, 2012

El Cercle d’Economia acaba de presentar un estudi elaborat per dos catedràtics en economia aplicada, especialitzats en administració pública, en el què es posa de manifest la crítica situació dels comuns, amb un endeutament insostenible i unes despeses de funcionament que s’han doblat en només deu anys.

Aixecar la persiana d’un comú a les 8 del matí significa més de 1.200€ per habitant i any. Si cadascú de nosaltres haguessim de pagar el funcionament de les nostres administracions locals, ens costaria, nens inclosos, aquesta xifra anual.

Si no s’actua ràpid (això vol dir en sis mesos), alguns comuns podrien tenir dificultats per pagar les nòmines dels funcionaris enguany. Això vol dir, en paraules planeres, impossibilitat de funcionar. L’aixeta es manté oberta perquè els bancs continuen mantenint les pòlisses de crèdit actives però tots sabem que aquesta no és una situació eterna i que aviat s’acabarà. Si s’acaba, a mi només em ve al cap una situació: la intervenció. Però, de qui? El Govern acumula 800 milions d’euros de dèficit. El rescat no el pot efectuar ningú. Són els comuns conscients de la situació financera per la què travessen?

Segons aquest estudi, realitzat a data 31 de desembre de 2011 (hem de dir que el 2012 no ha estat un any millor), el comú de La Massana ja ha sobrepassat el límit del seu endeutament. Això vol dir que l’any vinent podria no rebre la transferència de l’Estat que li correspon, d’acord amb la llei de finances comunals. El tanquem?

Recordem què són les despeses de funcionament per si a algú encara no li ha quedat clar: són els salaris, la llum, la calefacció, el parc mòbil…tot allò que fa funcionar una administració local i els seus serveis.

Els comuns han patit una important davallada d’ingressos. Però les despeses han anat incrementant-se.  En concret, el doble en només deu anys. I malgrat les transferències estatals, la seva estructura és tan mastodòntica en un país de 70.000 habitants, que han esdevingut insostenibles.

Els autors de l’estudi sobre l’evolució financera de les administracions locals andorranes aposten per diverses solucions. La primera és pagar a cost real els serveis que es presten. Que se subvencioni segons els recursos de cada família. Que la majoria de serveis se centralitzin i que algunes de les competències es traspassin a l’Estat.

En definitiva, una gestió acurada basada en l’eficiència. Perquè tal i com està el teixit econòmic, resulta impensable incrementar impostos.

Ara bé, a ningú se li escapa que caldrà d’altres solucions força més dràstiques per recuperar l’equilibri financer de les administracions locals. Per exemple, retallada de sous als funcionaris. O fins i tot acomiadaments. Però també reducció del nombre de càrrecs públics a favor d’unes ràtios raonables sobre un volum de 70.000 habitants. Això és així. Agradi o no. Perque Andorra no és diferent del què passa a l’entorn.

Fa només deu anys era impensable considerar  una reducció de l’estructura de l’Estat i especialment dels comuns. Avui no és que sigui un tabú, és una necessitat imperiosa aprimar l’estuctura administrativa actual.

Però atenció! No ens passem de passar la tissora! Amb tots els respectes, no és el mateix el menjador Calones que el Palau de Gel. No és el mateix el Trivium que les guarderies públiques. Ara bé, cal gestionar millor aquests serveis públics? Cal establir una altra política de preus? Cal fins i tot tancar alguna instal·lació ruïnosa per no posar en perill l’atenció domiciliària? Rotundament sí.

De fet, cal primer de tot definir els serveis públics imprescindibles per després establir una política de preus públics ajustada a aquesta dimensió.

Però qui vol adoptar mesures tant impopulars? Qui serà el primer a plantejar-se retallar salaris i si convé fer acomiadaments? Qui s’atrevirà a vendre’s patrimoni públic per obtenir liquidesa? Qui apujarà el preu de les activitats extraescolars o guarderies o polisportius? Qui vol posar-se l’elector en contra? Que aixequi la mà.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, sempre que l’aixeta de la pòlissa de crèdit es mantingui oberta. I el què vingui després, ja pagarà.

Advertisements
12 comentaris
  1. Hola Marisol,
    Per tractar-se d’una reacció ràpida a la notícia abordes bona part dels punts clau del problema: els pedaços (apujar preus públics), els que ningú esmenta directament (acomiadaments, salaris,etc.) i el gran tabú: repensar l’estructura territorial d’aquest Estat. Tan sols espero que abans d’agafar les tisores, alguns es facin preguntes i, entre d’altres, es llegeixin els teus últims quatre paràgrafs. Bàsicament, per no repetir, en les retallades, les errades que vam cometre en el boom…

  2. Tot el que expliques és greu, i com bé dius caldrà retallar, mirant de no fer-ho en la despesa social i sí en la sumptuària i/o política. I aprofitant que Andorra és un país petit i que se’n coneixen els responsables, de tot això, potser caldrà revisar la política de contractació duta a terme per les administracions en els darrers 5-10 anys i, si cal, processar per malversació els que hagin propiciat aquesta absurda escalada de funcionaris. I si es demostra que son favors de partit, no estaria de més annul·lar la creació de segons quines places de funcionari, per donar exemple.

    • Xavier, no ho hauria dit millor. En aquest país, com a la gran majoria, estem molt poc acostumats a reclamar responsabilitats i convindria començar a fer-ho.

      Gràcies per l’aportació. La comparteixo al cent per cent.

  3. Francesca Alvarez permalink

    Tenim el vici de la prepotència, m’explico: no aniré a tirar pedres contra cap comú, tans sols full fer una reflexió i la faré a casa meva, Canillo.
    Anant enrrere amb el temps, era comprensible que a mida que es va començar a creixé, i donat que ningú cobrava res per el servei a la seva Parroquià, les tasques es repartissin entre un numero gran de persones, ja que tothom tenia feina a casa seva, i que fossin dos els consols, per el cas que un estes absent.
    Recordo perfectament quant es varen posar sous als comuns, durant el mandat de consol del ex Sindic Francesc Areny, si la dedicació era complerta tenien que cobrar.
    Ara be, tot aixo a anat creixent d’una manera que re-basa tot el sostenible: 14 consellers cobrant mes de 1000€ cada mes + paga doble, els quals la majoria son funcionaris i ja cobren per la seva feina, dos consols amb sous de 5.000€ + paga doble…
    A la fi, no critico el que cobra cadascun, el que si critico es la forma en que ha augmentat el personal empleat: directors de departaments, secretaris dels secretaris dels directors de departaments, tècnics i ajudants dels ajudants dels tècnics i suma i sigui, fins haver augmentat amb 10 anys el personal a mes de 150 persones en una parròquia com la nostra, molt pitjor la proporció a les restants.
    Doncs cal demanar-se:si son necessaris tants directors, tècnics etc etc… que fan els 14 consellers a mes a mes de 2 consols?
    Esta clar que no es sostenible, vivim endeutats i seguirem por molts anys, 8 administracions amb una carrega exorbitant de persones elegides, llocs de confiança, directors, assessors,empreses externes… llocs de treball que moltes vegades han estat pagaments de vots ( no carrego contra els funcionaris, ens al contrari) però si contra la mala gestió i els mals gestors, obres innecessàries i despeses que no aporten res, subvencions a qualsevol cosa i un altre cop suma i sigue…
    Tu dius Marisol: el que vingui després ja pagarà… i jo amb molta pena dic: el després ja es a qui i qualsevol dia ningú no podrà pagar, a menys que la nostra classe política prengui consciencia de una bona vegada i posin remei amb tot aquest desgavell.
    Et demano excuses per ser tant pesada, una abraçada i com diu la meva filla: Una vegada mes BRAVA Marisol.

    • Moltes gràcies Francesca pel comentari. Realment sí hem viscut en matèria d’administració per sobre de les nostres possibilitats.
      Una abraçada

  4. Esteve permalink

    Marisol, i aquest dogma de fe neoliberal, aquest mantra, que es diu i és repeteix : “… resulta impensable incrementar impostos”, tenint en compte que a Andorra paguem uns impostos molt i molt inferiors als que paguen els nostres veïns, … no seria hora què el comencessim a canviar?

    • Interessant reflexió Esteve.
      Ara bé: quins impostos locals es poden aplicar o incrementar? Qui els acabaria pagant? L’IAE, escanyant encara més petites empreses? El foc i lloc? L’impost de propietat? Gairebé tots els comuns han esgotat les vies tributàries que els hi permet la llei. El marge és escàs.
      Però és que hi ha un altre fet: jo pagaria més impostos si a canvi hi haguessin els càrrecs públics d’acord a la proporció d’habitants que som. Calen 14 consellers de comú, més els respectius directors de departament, secretaris, assessors, càrrecs de confiança, etc.? Calen 7 serveis de recollida d’escombraries tots públics? Calen 7 pavellons polisportius, 7 piscines olímpiques, 7 centres de congressos, 7 teatres, 7 sales de concert per a 70.000 habitants?

      No seré pas jo la que es manifesti en contra dels serveis públics. No diré mai que es tanquin guarderies, els serveis d’atenció domiciliaria o les activitats extraescolars, o que passin a dependre de l’Estat. Ara bé: què tal si comencem a definir el concepte de servei públic? Ho és tot? En quina mesura? I què podem pagar?

      Sí, calen més impostos. És obvi i evident. Com diu la Constitució, justos i equitatius. Em temo Esteve que no serà així. Que els pagarem tu i jo però no qui més té, per desgràcia. I en tot cas, paguem més impostos, d’acord, però fem bona gestió i assumim si necessitem 8 administracions sobredimensionades.

      Gràcies pel comentari. Una abraçada.

  5. Salvador permalink

    Un deute dels comuns de 180 M i un del govern de 800 M, jo tinc bastant clar per on començaria a retallar.

    És la mateixa cançó que els nostres veïns, entrampats fins les orelles però tot, és clar, és culpa de les comunitats autònomes.

    Ens carregarem els comuns, centralitzarem, concentrarem encara més el poder en menys persones, i la democràcia on quedarà en tot això?

    Tots aquests partits petits i grups que van fent propostes i més propostes de canvis en la llei electoral i la de nacionalitat, a veure si d’alguna manera poden entrar, que se’n vagin oblidant. Si és difícil fer-ho amb 114 càrrecs electes disponibles actualment els serà impossible amb 28 o com a molt 42. Tindrem el bipartidisme assegurat in secula seculorum.

    • Salvador, gràcies en primer lloc pel comentari.
      Sí, és evident que el forat principal hi és a l’administració general.
      Ara bé, hi ha comuns que es troben veritablement al límit. Aquest estudi el que preten és iniciar un debat que fa massa temps que s’ajorna i és el de la dimensió de les administracions, totes elles; comunals i general. Però les comunals també.

      La relació que fas entre càrrecs públics i democracia em sembla interessant però permete’m que et digui que no és ajustada. No per tenir 200 càrrecs públics gaudim de major democràcia. Als comuns tenim de 12 a 14 consellers amb oposicions de comparsa. Els comuns no representen el conjunt de sensibilitats polítiques i la llei electoral actual permet precisament el bipartidisme a les administracions locals.

      Hi ha un excés de càrrecs públics en proporció al nombre d’habitants. L’administració comunal sovint es duplica amb la general i hauriem de començar a examinar a fons tant les competències com els serveis públics que cadascuna (comunal i estatal) han d’oferir als ciutadans i com s’han de finançar.

      A mi em sembla que amb comuns més oberts, amb menys càrrecs polítics i més orientació clara, tindriem unes administracions locals properes i a l’alçada i molt menys costoses.

      I el canvi a la llei electoral és una obvietat i una necessitat.

      Una abraçada.

      • Salvador permalink

        Completament d’acord que és necessari reformar la llei electoral.

        En quant a càrrecs jo havia parlat de càrrecs electes que són només una part dels càrrecs públics. Estic d’acord que segurament hi ha un excés de càrrecs públics, però no d’electes. La nostra proporció és molt similar a la d’Espanya, més o menys 1,5 per mil habitants, però unes 6 vegades inferior a la de França amb 600.000 càrrecs electes per 65 milions d’habitants, 9,2 per mil!

        Prefereixo molt més algú que cada quatre anys hagi de passar comptes davant dels electors que no gent apalancada pels partits a càrrecs públics i que la no pots fer fora ni a fum de sabatots.

      • T’haig de donar part de raó. Perquè vist el què passa i el què hi ha, potser els comuns son l’únic contrapoder.
        Ara, amb 12 o 14 consellers per comú? No sé. És que no ho acabo de veure clar malgrat les teves estadístiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: