Skip to content

Diada

Setembre 10, 2012

Demà és la Diada de Catalunya, una jornada que vindrà marcada per la més que previsible multitudinària manifestació per la independència convocada per la recentment constituïda Assemblea Nacional de Catalunya.

Serà per tant la Diada més política dels darrers temps, més fins i tot que la primera celebrada el 1977 i que reclamava de manera molt massiva, pacífica i contundent, “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

Han passat més de 30 anys i avui cal preguntar-se perquè demà tanta gent que mai s’havia declarat nacionalista cridarà a favor de la independència.

S’ha tornat el conjunt de la societat catalana sobiranista? Les darreres enquestes fetes per instituts públics o privats indiquen que la majoria dels catalans està a favor d’un estat independent, quan fa només quatre anys les mateixes enquestes deien que volia un estat federal amb concert econòmic.

Què ha canviat en quatre anys? El context: la brutal crisi que afecta Catalunya ha obligat a replantejar molts conceptes i models. I un n’és el d’Estat.  El Principat veí té un deute públic altíssim -de 43.000 milions d’euros-, una taxa d’atur del 21,95% i un descens del PIB del 3% només enguany. Cal afegir però l’anomenat “dèficit fiscal” entre Catalunya i Espanya, és a dir, el què aporta el Principat veí a les arques generals de l’Estat espanyol i el què en rep. En aquest moment les anomenades “balances fiscals” situen aquest dèficit en més de 16.000 milions d’euros, és a dir, el 8,4% del PIB català. Això vol dir que si l’Estat pagués a Catalunya el què li deu en virtut al que determina l’Estatut (pacte fiscal), no li hagués calgut aplicar moltes de les dures mesures d’austeritat preses i de ben segur tampoc hagués necessitat acudir al fons de rescat autonòmic a demanar finançament per als 5.000 milions d’euros que li cal a la Generalitat per fer front als pagaments immediats pendents, entre ells, les nòmines dels funcionaris.

Aquest sentiment general que “Espanya roba a Catalunya” ha calat molt més que les crides més patriòtiques. Ni l’idioma, ni la cultura, ni la identitat han estat tan claus en l’evolució sociològica del conjunt dels catalans per demanar la independència com el que afecta la butxaca i el benestar social de la població. I és que en aquest moment pesa la consciència que si Catalunya fos independent amb un règim de bon veïnatge amb Espanya, el Principat començaria a sortir de la crisi i els ciutadans catalans viurien millor.

Fins a quin punt això és així? És obvi que si Catalunya perd 16.000 milions d’euros en la seva recaptació d’impostos s’hi podrien fer moltes coses. Però no és suficient.

Cal recordar que la Generalitat ha doblat en 15 anys el seu dèficit públic; que ha viscut del totxo com moltes altres comunitats de l’Estat i que s’ha preocupat poc o gens en diversificar una economia que tradicionalment ha estat puntera. La crisi catalana és, com a la resta d’Europa, estructural. Afecta el seu model públic però també al seu creixement.

No obstant queda clar que el sistema polític espanyol no beneficia Catalunya ni els seus ciutadans. I de fet en comunitats com la basca on hi ha concert econòmic la crisi els ha afectat molt menys.

La recent victòria dels independentistes a les eleccions al Quebec o a Escòcia mostren també un altre mon on determinades comunitats històriques reclamen el seu reconeixement en forma d’Estat. I això també anima els catalans a atrevir-se a reclamar-ho. De fet, demà es preveu una crida a favor de la independència massiva  i històrica. Què farà el Govern català al respecte, el qual navega en la completa esquizofrènia des de fa anys? I què farà el govern espanyol davant un clam unànime? Ni un ni altre podran fer oïdes sordes. Ni un ni altre podran obviar una reclamació cada cop més estesa. Potser ja seria hora de convocar un referèndum. I aplicar així un principi democràtic primordial: aquell que diu que els pobles son lliures d’escollir el seu futur.

Advertisements
4 comentaris
  1. marcuen permalink

    Gràcies per l’escrit Marisol.
    Per donar tanta informació, tant fàcil d’entendre i en tan poques línies. Un cop més agraeixo la teva visió professional i objectiva en un tema tan subjectiu.

    Primerament m’”identificaré”. Sóc andorrà d’origen català. I català criat a Andorra. Ambdues són germanes i són les meves pàtries. Per a mi Espanya és un veí que conec, estimo i admiro però que no és el meu. Com tampoc ho és França ni Austràlia. Jo sommio amb un món sense banderes ni fronteres però de moment aixó és una utopía… per mi l’home encara és massa primitiu per avantposar l’amor i el respecte al poder i el material.

    Tot l’escrit m’agrada, i em quedo amb 3 coses:
    1.- Ni l’idioma ni la cultura ni la identitat… Quina raó tens i quina ràbia em fa que hagi estat la butxaca (per variar, encara que acompanyada d’un deteriorament brusc del benestar social) la que faci demanar als catalans la independència.
    2.- Govern català que navega en la completa esquizofrènia… Completament cert, però aquesta esquizofrènia, aquest dilema permanent, crec que és aplicable a molts catalans que estimem Espanya i no volen que aquesta es senti menyspreada. Que avantposen pau i conciliació a baralla i fractura.
    3.- Els pobles son lliures d’escollir el seu futur. Conclusió perfecta sense comentaris a afegir.

    Jo afegiria a aquesta situació els extremismes, per ambdues bandes, que tant mal han fet, fan i faran. Des de l’espanyol incult o infoxicat que creu que el català és un dialecte que molesta i que fem servir per donar pel sac, fins al català prepotent que es sent superior per haver nascut i haver-se criat en una terra més pròspera que una altra i no para d’insultar Espanya.

    Queden tants dubtes! S’aconseguirà? Quant i qué costarà? No hi han altres solucions? Desitjo que imperin la pau i el respecte per sobre del resultat final.

    Fa 25 anys un amic em va dir que més que independència, Catalunya havia de canviar de capital. Madrid per Bruseles. Crec que el temps li pot donar la raó. El lema es perfecte: “CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA”.

    I ja paro, que m’enrotllo massa…salutacions!

    Marc Cuen Llacuna

    • Gràcies pel comentari Marc.
      Intentaré respondre’t a tot el què dius.
      I començaré pel final.
      Òbviament i davant el context actual, la crida “Catalunya nou estat d’Europa” és absolutament necessària. De fet, i segons les darreres declaracions de la UE, des de la comunitat europea no es veuria malament que Catalunya fos un estat independent. Certament la mirada ha d’estar posada a Brussel·les perquè és a Brussel·les on es prenen les decisions. Agradi o no. Però no ens enganyem! Amb el deute públic que arrossega Catalunya, la mirada a Brussel·les continuaria significant austeritat i retallades.
      Tot i així crec imprescindible i necessari no perdre de vista la mirada cap a Madrid. Sí, perquè el conjunt de l’Estat espanyol és el principal client de Catalunya: tant per la distribució dels seus productes com per l’acollida de turistes i visitants. ESpanya i Catalunya han de mantenir un règim de bon veinatge perquè per a Catalunya Espanya és el seu principal mercat. Per tant, l’esquizofrènia de la Generalitat no és casual. És que Catalunya no pot viure sense Espanya, ho mirem com ho mirem i per tant les solucions no són fàcils i tot dependrà del govern que segui a la Moncloa.

      Al respecte de les solucions i del dilema que provoca la reclamació de la independència, estic d’acord amb el teu sentiment: no serà fàcil i no és obvi que en un primer moment hagi de passar per aquí. Que la societat catalana hagi evolucionat en aquest sentit no vol dir que ho faci l’espanyola. Un divorci de mutu acord és molt més beneficiós que un divorci forçat. Catalunya aporta molt a l’estat. Només tres o quatres comunitats autònomes sustenten la resta. Per tant és obvi que el Govern espanyol no voldrà prescindir d’allò que li aporta riquesa. I de nou la butxaca i no res més és el que mana. Si Catalunya fos Eslovàquia no hi hauria cap problema en una segregació.

      I finalment dir-te que jo tampoc trobo la solució idònia. Per mi, com per a molts altres catalans, el primer pas seria l’Estat federal per posteriorment passar a l’independència si cal. Però ara mateix dubto si aquesta situació seria la idònia ja que molt em temo que malgrat la possibilitat d’autofinançar-se, Catalunya hauria de continuar aportant el què aporta a l’Estat i ho hauria de fer carregant fiscalment encara més les butxaques dels seus ciutadans.

      Una abraçada Marc. Moltes gràcies novament.

  2. Francesca Alvarez permalink

    Jo entenc a la gent que com a tot arreu les passa magres, les retallades i el atur amb desbordat la paciència dels ciutadans. Estic d’acord amb el pacte fiscal, ja que per molt que la gestió d’uns i d’altres ha estat el que ha estat, no es de rebut que Catalunya sempre sigui la maleïda. Tu has fet un històric molt bo. Ara be, jo en demano: que pensa la gent quant va a votar??? CIU ha demostrat durant anys i panys el que donen de si, i quant pregunto a molts amics catalans que era es posen les mans al cap, amb molta raó, que van votar? la resposta es CIU, per que? perquè com ens passa a Andorra els hi va semblar que eren els millors. Promeses que no compleixen, van votar la reforma de la llei laboral, sempre donant el seu suport als diferents governs espanyols… i ara que? Tenim el que ens mereixem? jo crec que no, i que els catalans tampoc, però cal ser conseqüents al hora de anar a votar.
    Sempre m’agraden els teus escrits, una abraçada.

    • Moltíssimes gràcies Francesca per la teva incondicionalitat.
      Governi qui governi a Catalunya, tret del PP, sempre hi haurà aquest dilema.

      Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: