Skip to content

Privilegiats (2)

Octubre 3, 2012

Ja ha passat la manifestació convocada pels sindicats de la policia. I és moment d’extreure’n conclusions. Entre 400 i 600 persones, una xifra gens menyspreable, van acudir a la concentració que va tenir moments de tot: de reivindicació, d’humor, d’escrissadades als membres del govern i d’intent d’intimidació a un periodista que va enfosquir l’acte i la seva finalitat.

I quin ha estat el resultat? Doncs malauradament cap. Almenys -crec- cap de positiu.

El cop de força no ha aconseguit arrencar el més mínim compromís de l’executiu que no sigui el de continuar negociant, cosa que ja se sabia.

Tenim els sindicats de funcionaris dividits entre els què volen i els què no seure amb el Govern per acordar què fer amb el seu sistema de pensions.

Tenim la societat dividida entre funcionaris i no funcionaris, els primers convidant els segons a fer-los costat quan no han mogut un dit pels milers i milers d’acomiadaments que s’han produït en aquesta llarga crisi; i els segons assenyalant els primers com a privilegiats per la seva situació d’estabilitat laboral  (“no us queixeu que mai cobrarem pensions de 3.000 euros, mai ens jubilarem amb 50 anys  i mai tindrem els vostres beneficis”).

I enmig tenim un Govern que insisteix a mostrar-se com un bonzo en base a la seva gran responsabilitat de posar ordre després de vint anys (pel cap baix) de desordre, de repartiment de privilegis, d’utilització del treball públic com a arma electoral, de malbaratament de recursos públics, de mala gestió i de mirar cap a un altre costat.

Fantàstic, escoltin!  Com deia Guillem Fornieles del SAT (l’únic sindicat que representa el sector privat) no és moment de reclamacions sectorials sinó generals: d’exigir el manteniment dels -pocs, escassos, minsos- drets socials, entre ells la jubilació, i de lluitar per ampliar-los. No és moment tampoc, diu el SAT, de divisions entre treballadors (funcionaris i no funcionaris; sector públic o sector privat) perquè, al final, tots resultaran afectats per les retallades en una forma o altra. I em sembla el raonament més lògic dels que he escoltat i llegit els darrers dies.

A mi, la primera reflexió que em causa tot plegat és que patim un greu problema de fons que se centra en el nostre mercat laboral el qual impedeix el desenvolupament de sindicats forts i majoritaris que representin els conjunt de treballadors. Com ja comentava en un post anterior amb motiu de la celebració del Primer de Maig, tenim un problema en aquest àmbit fruit de les nostres sobades especificitats. Jo, que soc filla de sindicalista, no he vist mai tanta atomització sindical, tanta divisió, tantes opinions contradictòries, tantes enveges i tanta dispersió d’idees.

I això fa un flac favor als treballadors, tots ells, públics o privats. Però també a les empreses, a les organitzacions empresarials i als poders públics. Perque no hi ha interlocutors.

Però també insistiré que tenim una classe sindical (si em permeten l’expressió) més aviat d’escassa formació, molt ancorada en models del passat, desfassats i caducs. Més que mai necessitem sindicats forts amb líders forts i amb la mirada posada en el futur, amb capacitat d’anàlisi i aportació de propostes per a un canvi de model.

I per últim reflexionar al respecte del paper del Govern i de la societat en general en tot aquest conflicte. Sobre l’executiu crec sincerament que ja li està bé que hi hagi dispersió i divisió dins i fora dels sindicats públics. En primer lloc, perquè li resultarà més fàcil (i més amb la majoria parlamentària de que disposa) adoptar les retallades. I en segon lloc perquè seran més ben acceptades  (i, per tant, amb menor factura electoral).

I sobre la societat? Doncs continuo pensant que si tots continuem creient que els funcionaris són uns privilegiats que volen garantir-se la cadira (i qui no?) mantenim encara més ampla la fractura social. Allò del lema de la policia (avui per mi, demà per tu) serà encara més increïble, més impracticable. I no serem capaços de mirar més enllà: de reclamar millors condicions laborals per a tothom; de no acceptar flexibilitzacions excessives que acabin precaritzant encara més el mercat de treball; d’exigir que tothom contribueixi d’igual manera a les arques de l’Estat i que la factura de la crisi no la paguin els de sempre; de reclamar que no s’intenti desmantellar la CASS i un llarg etcètera.

En definitiva, de mirar de cohesionar-nos com a societat.

Advertisements
8 comentaris
  1. Marc Atalaya permalink

    Gràcies Marisol per la teva visió social i cívica de les realitats socioeconòmiques que estem vivint la societat d’aquest forat al món…

    • Gràcies a tu pel comentari. Procuro tenir una visió més enllà de l’economicista. Per descomptat no accepto les polítiques neoliberals.

      Una abraçada.

  2. marcuen permalink

    COHESIÓ, si senyora!
    Si anéssim tots a la una, sense prejudicis,rancúnies ni tanta especificitat… seriem imparables (com deia en Guardiola)…
    Salutacions!

  3. Marc permalink

    Sento vergonya, entec que vulgui defensar els seus dret pero es no es pot continuar vivien de la padrina! Les coses han de cambiar perque el sistema es insostenible, que vinguin a protestar perque volen mantenir les seves condicions de jubilacio amb es egoista per la seva part! Soc funcionari! Pero asumeixo que les coses no poden seguir aixi! Hi ha gent que no te ni per dinar, no siguen egoistes, i el senyor sinficalistes mes pencar!!! Que no fotei RES!!!

    • Marc, accepto el comentari pero si us plau, identifica’t amb nom i cognoms a la propera.
      No accepto comentaris anònims ni amb pseudònim.
      Gràcies.

  4. Sol Rebolledo permalink

    Felicitats pel teu article! Entenc que podem coexistir diferents punts de vista, però crec que has intentat unificar-los mes enllà de l’interès personal de cada treballador (funcionaris o treballadors de l’empresa privada). Si els treballadors no fan força conjunta patiran les conseqüencies, tots i cada un d’ells…

    • Moltes gràcies Sol pel comentari.
      Aquesta és, exactament, la intenció del post: reflexionar que calen sindicats majoritaris, unitaris, forts i ben preparats per afrontar una marea de reformes que afectaran molt directament els pocs drets socials adquirits.

      Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: