Skip to content

Funcionaris

Desembre 12, 2013

funcionarios

Repeteix el Govern de manera sistemàtica i constant, per la via del cap de l’executiu, del ministre portaveu o d’altres autoritats, que els funcionaris no són conscients de la difícil situació per la que passa l’economia del país ni de les dificultats que tenen els seus companys del sector privat per mirar que l’opinió pública accepti i secundi les reformes que afectaran substancialment les condicions d’aquest col·lectiu a partir d’ara. Diu per tant que la situació dels treballadors públics és de “privilegi” i a base de repetir-ho molts s’ho han cregut.

L’administració pública andorrana s’ha convertit en un mastodont de difícil gestió. Cert. Només al sector públic i a la seguretat social hi treballen més de 4.000 persones,  i 2.ooo més a l’educació i la sanitat.

Es tracta doncs d’un dels primers sectors d’ocupació, un ràtio elevadíssim que no es tradueix necessàriament en major eficàcia i solvència en el funcionament de la cosa pública.

Durant dècades, i especialment després de la Constitució, amb la posada en marxa de la gran majoria de serveis públics (justícia, sanitat, educació, etc) l’administració pública ha crescut a l’entorn de la creació d’aquests nous serveis però també a l’ombra de les prebendes electorals.

És llegenda urbana (amb poc de llegenda i amb molt d’urbana) que durant diverses campanyes electorals -generals o comunals- la disposició de càrrecs a l’administració anava en proporció al volum de vots recollits per la força política guanyadora. I més d’un ha escombrat del porta a porta el “qué hay de lo mío“.

El cert és que dimensionar unes estructures d’Estat (ara que els veïns catalans estan posant tan de moda aquest concepte) té un cost: en diners i en personal. Mentre la justícia i la policia depenia dels veguers, la sanitat de privats, l’educació dels països veïns i la representació exterior dels Coprínceps, no calia una administració potent. En el moment en què es va construir un Estat de dret homologable internacionalment, i mentre la població (no ho oblidem) creixia i creixia, les necessitats van augmentar: una administració de justícia amb el corresponent personal; una educació pròpia, amb el consegüent personal; un hospital públic, amb el personal necessari i així fins a un llarg etc., (servei d’ordre, recaptació d’impostos, construcció de carreteres, neteja de vies, treta de neu, enllumenant, escombraires, representació diplomàtica…). Caminar sols implica dotar-se de recursos.

El problema no ha estat únicament el creixement de l’administració propi de la construcció d’un Estat modern, sinó la manca de recursos per gestionar-la i, també i sobretot, la mala gestió en els escassos diners públics disponibles (a consciència o no). Ingressos fonamentalment. El jove Estat naixent no es va dotar d’un sistema fiscal que permetés mantenir el mastodont, ha ajornat tant com ha pogut les reformes necessàries que implicaven justament una correcta i equilibrada gestió.

El debat sobre el model futur és un debat que ha sorgit fruit de la crisi arreu. I a Andorra ha esclatat de manera més contundent que a d’altres llocs perquè el treballador del sector privat està absolutament precaritzat i desprotegit per un marc legal excessivament flexible mentre que el funcionari gaudeix d’estabilitat, sous raonables i a qui la crisi no l’ha tocat o molt lleugerament (supressió del GADA, congelació salarial i poc més).

Cal fer un incís però: entre els treballadors públics hi ha molts perfils, molts salaris i moltes desigualtats. No és el mateix un ajudant de mestre de l’Escola Andorrana que un directiu de la seguretat social. No gaudeixen dels mateixos avantatges l’empleat d’una parapública que un policia, bomber o duaner. I no sempre impera el criteri de responsabilitat i eficàcia en els sous públics.

Govern rere govern, partit polític rere partit polític, van utilitzar el funcionariat electoralment, el va convertir en sector intocable i ara que no hi ha un euro es busca precaritzar-lo al mateix nivell que l’empleat de determinats sectors privats (tampoc no tots tenen sous baixos ni males condicions laborals; mireu només el sector bancari).

Arreu el debat sobre l’administració pública està servit. Qui i què mereix ser públic. Quants funcionaris calen i com. Amb quines condicions i retribucions. Un debat interessant que cal afrontar des de la serenitat i no pas des de la confrontació, cosa que no passa.

Hi ha una tendència generalitzada com és la de reduir o eliminar progressivament serveis públics. Està passant als hospitals propers o als serveis postals llunyans. La raó no és sempre (o no únicament) econòmica. Hi ha també una clara voluntat política: bàsicament la de no voler carregar d’impostos determinades classes benestants i per tant s’aplica l’austeritat (és a dir, la tisora) en la despesa pública i consegüentment en la prestació dels serveis fonamentals amb una clara tendència a privatitzar allò que resulta rentable. Desmantellament progressiu i sistemàtic de l’estat del benestar que incrementa les desigualtats, que genera massa salarial barata i dòcil, fàcilment acomiadable o exportable a la què es vol sumar també els treballadors públics o bona part d’ells.

Mentrestant no s’obren d’altres debats paral·lels igualment importants ja que parlem de diners. A casa nostra per exemple no s’aborda la reforma dels càrrecs públics (quants, com, amb quina retribució, de quina manera i amb quin marc d’incompatibilitats); com no s’aborda i ni tant sols hi figura, ja que toquem serveis públics, si les escoles confessionals haurien d’estar subvencionades al cent per cent per l’Estat o, com arreu, en base a un concert determinat pel nombre d’alumnes que atén i la seva aportació a la formació general; O per exemple, la necessitat (o no) de tenir dos organismes sanitaris (ministeri i SAAS) per fer les mateixes funcions (regular i controlar el sistema) entre d’altres qüestions.

Em sembla bé que es regulin les prejubilacions dels funcionaris establint topalls econòmics i de temps de servei, i que es doti segons els recursos disponibles;  em semblaria perfecte que es legislessin les incompatibilitats i que s’obligués a l’ exercici en exclusivitat (i per tant, pagat com a tal) per no afavorir determinades corrupteles; votaria a favor de complements per eficàcia i solvència, per la mobilitat dels funcionaris i per la carrera interna. Aprovaria fermament un règim disciplinari eficaç per a qui se surti de la norma afectant el bon funcionament dels serveis públics i el seu cost. Però a la vegada analitzaria el model d’Estat i el nombre de càrrecs públics i de confiança que cal per una democràcia petita i jove com la nostra, les polítiques de subvencions i ajudes, el sistema de concessions i adjudicacions, o els serveis públics necessaris i els què no. Aquests malauradament són debats intocables que  no formen part de cap agenda política.

És més fàcil criminalitzar el col·lectiu i confrontar-lo. Dubtar de la seva eficàcia. Qualificar-lo de privilegiat, mediocre o aprofitat. Infinitament més fàcil que proposar i practicar reformes profundes que toquin també els estaments de poder.

La crisi passarà però les retallades es quedaran. Un mestre no podrà prejubilar-se i cobrarà el 60% del sou que, a data d’avui, es tradueix (si les dades de la CASS són fiables) en poc més de 800€ al mes. Aportarà una part del complement de jubilació si vol percebre una pensió digna i haurà de complir 30 anys de servei. No dic que la situació de determinats empleats públics en la prejubilació i jubilació no siguin abusives comparades amb d’altres com els mestres de l’exemple i que, per tant, s’hagin de regularitzar en base al pur sentit comú. Però difícilment veig un mestre amb 65 anys donant classes a adolescents. O atenen 22 alumnes de maternal. Difícilment consideraria que el sou de la majoria de mestres sigui de privilegiat.

En definitiva i un cop més, els funcionaris són objecte de manipulació política, moneda de canvi amb l’excusa de la crisi. En canvi ni es planteja si determinats càrrecs públics han de cobrar plusos per presidir comissions de treball i, per tant, per fer la feina per la qual han estat votats; o si calen 14 consellers de comú quan com a mínim 12 ni tant sols passen dos dies a la setmana per la casa de tots, o per consellers generals desapareguts fins la sessió ordinària.

Anuncis
2 comentaris
  1. Tens raó en part, Marisol. No cal oblidar, però, que sense la disbauxa dels anys de govern del PS, que va engreixar la nòmina funcionarial d’una manera eixalabrada, potser aquests greus problemes no haguéssin arribat tant d’hora o amb tanta cruesa.
    I és cert que seria bonic que tots aquests debats dels que parles es féssin. Dubto que la realitat ens doni aquesta alegria. No hi ha gaires països que els hagin afrontat, i Andorra no sembla comptar amb les ments brillants que caldrien per endegar-los i, sobre tot, per treure’n conclusions vàlides.

  2. No va ser durant el govern del PS (només dos anys) que es va engreixar la nòmina funcionarial sinó i molt especialment durant els mandats Forné i Pintat.
    Ja ho sé, Xavier, que vaig amb el lliri a la mà. Ara bé, quan es parla només d’una part i no pas del global cal recordar que també es pot tocar les elits polítiques que cobren una pasta, moltes per dormir a la cadira.
    Gràcies per comentar Xavier. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: