Skip to content

Amb el joc no s’hi juga

crupier_casinos_espana_1864674200

El Govern ha complert la seva promesa i ha aprovat el projecte de llei del joc. A falta de rebre en mà el document complert, a la presentació efectuada a la darrera roda de premsa posterior al consell de ministres es van exposar tot un seguit d’elements que d’entrada fan posar els pèls de punta.

El primer d’ells és la permissibilitat de fumar a les sales de joc (casino i bingos principalment), excepció que el ministre responsable de la qüestió, Antoni Riberaygua, va argumentar amb la gens menyspreable apreciació que el tabac estava “íntimament lligat al joc” i que si es volia “productivitat” (és a dir, guanyar calés), havíem de ser laxes en aquest aspecte de la llei perquè sigui realment “interessant” l’obertura als jocs d’atzar. L’argument és de gran pes si mirem la xifra absoluta i rodona que significarà la taxa pel Casino: 2 milions d’euros. Ara bé, si avaluem altres conceptes (la salut pública o la defensa de la igualtat davant la llei, per exemple) l’argument queda coix i, a més, resulta pervers.

Fa pocs mesos ens posàvem les mans al cap perquè un grup de restauradors recollien signatures per permetre fumar als locals públics en espais reservats. El grup parlamentari de DA i el propi Govern es van mostrar aleshores taxatius assegurant que no es faria cap pas enrere en la llei del tabac.

Doncs bé, amb el suport unànime del Govern (o així almenys ho va dir el ministre Riberaygua) i del grup parlamentari de DA, es crearan excepcions per a les sales de joc en relació a d’altres espais recreatius (bars, restaurants, discoteques, pubs, etc.), generant per tant un greuge comparatiu que ja veurem com queda recollit a la llei del tabac.

Aquest debat entre interès econòmic i interès general ja va ser objecte d’una agra discussió per part del govern autonòmic de Madrid sobre la proposta d’Eurovegas -com saben, desestimada finalment pels seus impulsors-. I aquest mateix debat plana ara sobre Barcelona World al costat d’altres com la permissibilitat en la prostitució.

Joc, tabac, alcohol i prostitució van íntimament lligats a la seva productivitat si la llei ho permet. Si no, no està demostrat que els centres lúdics facin menys caixa.

La productivitat en una sala de joc si està directament relacionada amb alguna cosa és amb la ludopatia i no pas amb la possibilitat de fumar. El joc és un lucratiu negoci no exempt de greus problemes socials i de salut en general. El projecte de llei aprovat pel Govern afegeix un conflicte legal, generant discriminació i sumant un problema de salut pública a la problemàtica derivada d’aquesta activitat. És per tant un car peatge i del tot innecessari.

Però és que a més el joc a Andorra tindrà una tributació molt més baixa que al nostre entorn, llevat del Casino. Serà d’un 10% perquè resulti atractiu.  I la compensació -hipòcrita, si m’ho permeten- és que el 50% d’aquesta recaptació es destinarà a projectes de caire social.

L’altre 50% s’haurà de concentrar en esmenar els problemes de seguretat pública associats (la prostitució il·legal, per exemple; o el blanqueig de capitals); o al tractament de la patologies derivades, mentals o físiques.

El joc ja està permès a Andorra. Hi ha el bingo. I només calia regular i acordar amb els operadors forans la distribució al país de les loteries estrangeres que es venen aquí.

El Casino i les sales de jocs recreatius no són la panacea vist el què l’envolta. I malgrat que el projecte de llei preveu vetar l’entrada  als ludòpates, no tothom està diagnosticat.  A més, avui, no hi ha cap casino, almenys a la vora, altament rentable. Fa vint anys ja es va valorar la possibilitat i va rebre un unànime rebuig polític i social. Fa vint anys hi havia empreses interessades amb propostes reals sobre la taula. Avui no n’hi ha cap. Però a diferència de fa vint anys, perquè vinguin pervertim el sistema democràtic permetent els privilegis.

On és doncs el benefici de tot plegat si avui el joc ja no és econòmicament tan interessant, genera diferències i provoca problemes socials? És que no ho sé trobar, francament.

 

Responsabilitat subsidiària

derecho-imagen

De cop i volta la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge és una urgència al nostre país.

Vint-i-un anys després que la Constitució Andorrana reconegués al títol II aquests drets fonamentals, a DA li entren les presses i presenta a tràmit parlamentari a final de mandat una llei de protecció civil que defensi aquests drets si bé la via penal (la més efectiva, no ens enganyem) ja els garanteix (a banda de la Carta Magna i del codi deontològic de la professió periodística, en vigor actualment al país).

Ni la llei reguladora d’altres col·lectius, com els bombers (que espera des de fa deu anys), ni la de violència de gènere (que es va iniciar en començar la legislatura i pateix un importantíssim retard), ni una llei específica de protecció de la infància, ni tant sols lleis reguladores del sector (premsa i mitjans audiovisuals, o del secret professional) semblen per a DA prioritàries; eliminat el Consell Andorrà de l’Audiovisual i sense data de reconstrucció, hi ha en canvi pressa per regular la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge perquè són drets fonamentals -pel que sembla- poc garantits. I sembla ser així per  l’allau  als tribunals de demandes per atemptats contra aquests drets fonamentals (aproximadament unes cinc els darrers deu anys si les dades del Consell Superior de la Justícia no són errònies, de les quals una era d’un periodista per escoltes il·legals).

Però és que tampoc hi ha d’altres drets fonamentals protegits: el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, malgrat les insistències de l’ONU i el Consell d’Europa, perquè topa amb el model institucional (diuen); i encara més enllà, la persecució, regulació i control de la corrupció; o una llei de transparència en l’exercici públic; o una llei de responsabilitat política, per citar exemples.

Però si ens concentrem en el nostre sector tampoc hi ha una llei reguladora sobre la societat de la informació (es troba a tràmit parlamentari i s’ocupa molt poc de la protecció dels menors, per exemple), o sobre  la publicitat comercial, o sobre la comunicació institucional i/o electoral, només per citar-ne algunes.

Si el legislador andorrà no ha trobat en 21 anys de Constitució la necessitat de legislar sobre uns drets que queden expressament protegits (només cal recordar que la primera llei espanyola al respecte és del 1982, és a dir, cinc anys després d’aprovar-se la seva carta magna) ara em permetran que qüestioni les motivacions de fons.

Reconec que hi ha aspectes que no estan regulats explícitament i caldria fer-ho -el dret a rèplica per exemple- si bé cal recordar que existeix àmplia jurisprudència al respecte. I no nego que calgui legislar aquests i d’altres aspectes, del nostre sector i d’altres. Com també reconec necessari fer pedagogia entre els joves sobre el correcte ús de les xarxes socials, cosa que no es fa amb l’amplitud que caldria.

Sobta per tant la precipitació, sobta la presentació (no hi era al programa electoral de DA) i sobta quan encara queden elements imprescindibles i més prioritaris per resoldre, com ara l’IGI bancari, per al qual no hi ha data malgrat la negativa repercussió que un mal càlcul inicial té per a les arques públiques en un moment en què tots patirem les retallades de la nova llei de la CASS.  Sobta perquè el sector dels mitjans de comunicació no efectua una mala pràctica generalitzada en el seu exercici, quan no existeix premsa groga ni rosa ni paparazzis ni telescombraria -tampoc hi ha regulació al nostre país sobre horaris protegits, per cert-, davant un nou marc, el de la comunicació global, en el què tots els intents de posar barreres han estat infructuosos. I sobta més encara quan obtenim com a país bona nota en llibertat de premsa davant instàncies internacionals (alertant de mala praxi, en canvi, no n’he vist cap).

La veritable finalitat en la presentació d’aquesta proposició de llei no és altra que limitar l’opinió ciutadana, especialment crítica amb els poders públics als comentaris sovint anònims que es publiquen als mitjans digitals i a les xarxes socials. I estableix la coresponsabilitat de les empreses periodístiques a les quals se les podrà exigir danys i perjudicis quan un comentari es consideri (i provi) difamatori.

I què seria difamatori? Dir d’un càrrec públic que és un inepte o negligent o mentider? Publicar el llistat de sous de directius i assessors és una intromissió il·legítima a la seva intimitat? Fer fotografies al carrer on hi ha persones anònimes i publicar-les en la plataforma que sigui és un atemptat contra la seva imatge personal? Publicar que un càrrec públic ha estat detingut juntament amb els seus familiars en una operació judicial atempta contra la vida privada?

I què fem amb la informació falsa que periòdicament circula, de manera viral, per les xarxes? O amb les emissions televisives foranies de telescombraria en horari infantil? O com que això ve de fora i no és controlable (aparentment)  no demanem responsabilitats a ningú?

Regular i de pas controlar un col·lectiu que resulta especialment molest és una obsessió, de sempre, dels poders públics. Arreu.

En canvi, i per comparar, als ciutadans no ens queda cap alternativa que la de no votar els polítics que menteixen, que es mostren clarament negligents, que incompleixen les seves promeses malgrat que la seva actuació pugui comportar danys a la col·lectivitat. Per a ells no hi ha responsabilitat subsidiària possible. Entra dins la nòmina. Igual que pels usuaris dels mitjans de comunicació i altres plataformes hi ha l’opció de no comprar, no escoltar, no mirar, no accedir, no compartir. I els tribunals, no ho oblidem!

*Com a complement del post, us enllaço una excel·lent anàlisi del catedràtic de Dret de la Informació de la Universitat de Navarra, Carlos  Soria, sobre l’abús a Espanya de la llei de protecció a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. Ja que tendim a comparar i emmirallar-nos en legislacions foranes, saber també del mal que hem de morir: http://www.cuentayrazon.org/revista/pdf/034/Num034_009.pdf

Democràcia o tecnocràcia?

consell general dels joves

Al país dels Pirineus som molt hàbils en els debats: en generem d’allà on no n’hi ha (exemple: Canòlic s’ha d’escriure amb o sense h final, seguint la grafia tradicional? Problema de primer ordre, escoltin! Només han de parar l’orella a qualsevol fleca o cafeteria per constatar l’enorme preocupació que el fet genera) i els eliminem d’allà on sí en caldria (exemple: DA utilitza el jurat que tria els temes de debat del Consell General dels Joves per tombar una proposta dels propis estudiants i secundada per àmplia majoria sobre la regulació a Andorra de l’avortament).

Som -irònicament parlant- ben peculiars.

A hores de celebrar-se el Dia Internacional de la Dona, DA minimitza la polèmica suscitada pel veto a què es debati, novament, sobre l’avortament en seu parlamentaria adduint criteris tècnics en la selecció dels temes aportats pels joves.

Primera reflexió que em ve al cap: que un jurat triï els temes en funció de criteris tècnics per sobre de la voluntat dels propis joves, que han estat treballant al llarg de setmanes les propostes que creuen –ells- interessants discutir, no sembla d’entrada la millor fórmula perquè els xavals s’interessin per la política.

Segona reflexió derivada de l’anterior: les estadístiques sociològiques i els resultats electorals posen de manifest un major distanciament entre ciutadania i polítics que evidencia cada cop més que aquests darrers s’han convertit en una classe -la classe política- allunyada de la realitat en contes dels simples ciutadans dedicats als servei públic que haurien de ser i, per tant, frenar qualsevol iniciativa decididament majoritària no semblaria tampoc el millor mecanisme per reduir aquesta desafecció.

Tercera reflexió: si entre els criteris tècnics esgrimits per DA hi ha, com s’ha dit, l’existència prèvia d’un ampli debat sobre l’avortament, diria que no n’ha estat prou pel què indiquen els propis joves, que així ho volen, o les més de 5.000 signatures de ciutadans i ciutadanes d’aquest país demanant la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs en tres supòsits. Negar l’evidència és tractar els ciutadans d’estúpids.

I finalment, si el què preval per seleccionar els temes que els joves han de discutir en una imitació d’una seu parlamentària són criteris tècnics per sobre de la més elemental base democràtica (el pes de la majoria) què som: una democràcia o una tecnocràcia?

No serà que del què es tracta és d’evitar debats molestos, no resulti que es trepitgin massa ulls de poll a les portes d’unes eleccions legislatives? Pregunto.

Una crisi menor

francescrobert

La destitució del director de la ràdio i televisió públiques d’Andorra, Francesc Robert, és una excel·lent mostra de com no s’ha de resoldre una crisi menor, crisi que ha durat tres mesos, que ha sumat ruptures internes tant al sí del Govern com entre el grup parlamentari de DA i l’executiu, motivant tota mena d’especulacions, generant incertesa entre els treballadors de l’ens públic i davant el descrèdit de la població.

La destitució de Robert, produïda dilluns, tampoc no ha estat clara i definida i a data d’avui ningú no sap del cert si ha estat per unes polèmiques declaracions a una ràdio catalana que qüestionaven el nostre model d’Estat, per la gestió econòmica de l’ens públic, per la qualitat i quantitat de la programació, pels resultats d’audiència, pels informatius sense ingerències o per tot alhora.

Sí hem conegut pressions insistents especialment des de determinades files del grup parlamentari de DA perquè el cap de Govern actués amb contundència en considerar que Robert s’havia saltat -al seu entendre- tots els protocols possibles en opinar obertament contra el nostre model institucional  (no he trobat cap manual que digui que l’opinió personal del director d’un mitjà de comunicació públic s’ha de reservar al més estricte àmbit privat ni tampoc que hagi de coincidir amb la línia ideològica del grup parlamentari majoritari).

El que per a Robert ha estat un atac a les llibertats democràtiques més elementals, per al Govern ha estat una contínua pèrdua de confiança que no se centra en una única qüestió cosa que genera encara més dubtes sobre la decisió.

Decisió que a més no ha estat col·legiada (al consell de ministres que es va presentar la destitució no hi eren tots els titulars) i que ha assumit en solitari el cap de Govern -qui ja ens té acostumats a autoimmolacions públiques- com a president del consell d’administració de Ràdio i Televisió d’Andorra.

El propi Antoni Martí durant la compareixença en la què va anunciar el cessament del director de l’ens públic va admetre haver dilatat massa en el temps la resolució (quasi tres mesos), argumentant que no havia estat fàcil.

I fàcil no deu ser perquè al darrer mes i mig hi ha hagut una cadena d’afirmacions, especulacions i desmentits que han deixat el ministre portaveu i avalador principal de Francesc Robert al capdavant de la televisió pública en una situació més que complicada.

Jordi Cinca sempre ha dit desconèixer que el cap de Govern volgués destituir el director de l’ens públic. El director de l’ens públic sempre ha negat conèixer els arguments pels quals havia perdut la confiança del cap de Govern i el cap de Govern ha mantingut el més estricte silenci en tot aquest temps mentre buscava substitut per a Robert, una recerca difícil i inicialment infructuosa. I enmig de tot plegat, les pressions insistents i contínues del grup parlamentari de DA per forçar la marxa del director dels mitjans de comunicació públics. Un vodevil propi de pel.lícula dels Germans Marx.

Hi ha qui pensa que s’ha fet massa soroll per una destitució més que previsible. Jo soc del parer que governar implica prendre decisions, que les decisions poden no acontentar tothom, que tenir sentit d’Estat obliga necessàriament a actuar de manera ràpida davant una crisi, encara que sigui menor, i que ser cap de Govern vol dir liderar i no utilitzar els subterfugis i les pressions per intentar forçar una dimissió i així rentar-se les mans.

També soc del parer que tota decisió pública que afecta les arques de l’Estat s’han d’explicar amb transparència i convenciment, agradi o no l’argument, sigui o no compartida.

Si una crisi menor com aquesta ocupa tres mesos del temps d’un cap de Govern, del seu gabinet, de la premsa i del parlament, no vull imaginar què passaria amb una de molt més important que posés en escac el Govern o qualsevol altra estructura de l’Estat.

Són els detalls i les formes les què ens fan valorar la capacitat dels nostres polítics en les seves decisions. I lamentablement per a tots en aquest afer els nostres mandataris no han estat a l’alçada generant una crisi molt superior. A no ser que no s’hagi explicat tot i que a sobre de la taula hi hagués alguna amenaça insalvable. O pitjor encara: que interessés desviar el focus d’atenció  cap a la televisió pública -un fet que comença a ser recurrent-, evitant per tant posar-lo en d’altres punts de molta més trascendència com la reforma ja en vigor de la seguretat social, la reestructuració de les pensions dels funcionaris, la remodelació de l’hospital i del sistema sanitari, la negociació amb els comuns, les converses amb Brussel·les, l’atur, la crisi, les escoltes a la policia o l’IGI bancari. I que en realitat destituir o no Robert fos el de menys i la menor de les preocupacions.

E la nave va

William a Ràdio Andorra

Tristor.

La setmana ha arrencat amb la luctuosa notícia de la desaparició d’en William Danjon: políglota, culte, col·leccionista d’art, amant de les coses belles, de les belles coses -per simples que fossin-, del te amb magdalenes al costat de bona companyia i agradable conversa.

La seva era una història plena de clarobscurs, de matisos en blanc i negre. La seva presència omplia de peculiaritat  el terreny que trepitjava i mai va passar desapercebut tot i que era persona discreta en manifestar la seva opinió. Mai vaig saber del cert si estava a favor o en contra del copríncep episcopal tot i tenir bona constància de tenir gran espiritualitat i misticisme; o de si acceptava o no l’avortament, l’eutanasia i el matrimoni gai; o si sentia simpatia o antipatia per determinats polítics; o dels impostos; o de la divisió territorial. I és que  no tenim un coneixement profund del seu pensament més enllà dels molts articles d’opinió publicats al llarg dels anys -gairebé tots relacionats amb la cultura- perquè no ha concedit massa entrevistes ni tenim coneixement de l’existència d’unes memòries dels anys daurats de Ràdio Andorra.

Amic dels seus amics, era una persona molt amable, entranyable, un avi per a tothom.  Sincer. Directe. Gens hipòcrita. I humà. Molt humà, d’enorme cor.

En William no viatja sol. Malauradament en la mateixa setmana acomiadàven Will Vernon, tècnic de vella escola, singular protagonista dels canvis tecnològics a la ràdio, vingut des de terres molt llunyanes a una Andorra analògica; l’altra veu, la que no s’escolta però és imprescindible per a que els protagonistes no emmudeixin.

Dos comiats que ens fan sentir més petits -i més vells-  a tots aquells que continuem com podem, en mig de la crisi (de valors, econòmica, i professional), el seu camí.

Enrenou.

Enrenou per la designació de Joan Ramon Peralba i Pere Gispert a la cúpula policial, ara fa vuit mesos, i posterior destitució in extremis dilluns passat després d’haver estat inculpats en el cas de les escoltes telefòniques al cos d’ordre  fa ni més ni menys que quatre anys.

Enrenou l’engegat el dilluns que ha provocat en 48 hores la destitució de Peralba i Gispert, la designació de Jordi Moreno com a substitut, la creació de quatre àrees organitzatives al cos, la dimissió en bloc de la junta d’un dels sindicats de la policia -el SIPA- i la presentació de demanda de jubilació de tres inculpats en diversos afers obscurs.

Enrenou que es complementa amb l’amenaça d’SDP de personar-se en el cas de les escoltes com a acusació particular després de denunciar la passivitat de la fiscalia, que tenia la pretensió de tancar el cas fa un mes sense haver citat a declarar cap dels implicats directes en l’afer.

Enrenou per la renúncia del seu càrrec del ministre de la Presidència després de la destitució de la direcció policial per desacord amb la decissió, renúncia que no ha estat acceptada pel cap de Govern qui no ha explicat de manera clara perquè un ministre que no té incidència directa sobre la policia presenta la dimisisó per dos comandaments que ni tant sols estan sota la seva responsabilitat.

Enrenou en saber-se la intenció d’una part de l’acusació particular de citar a declarar el propi ministre de la Presidència en tant que era titular d’interior quan es van produir les escoltes a la policia.

Setmana d’enrenou que no ajuda a l’estabilitat d’un cos tan important  pels vanagloriats seguretat i ordre públics.

Indignació

Indignació en verificar la capacitat immensa dels polítics per mentir-nos i fer-ho sense parpellejar.

Compareix el ministre de l’Interior espanyol davant la comissió parlamentària pertinent per esclarir les causes de la mort d’onze immigrants a Ceuta. Després de negar com Judes fins a tres vegades que es disparés contra ells -el què va provocar que s’ofeguessin intentant fugir de les bales-, verifica que certament es van utilitzar elements antidisturbis (pilotes de goma i bales de fogueig) per evitar que arribessin a territori espanyol i per tant a la UE, per a major honor del memorial de la vergonya.

És d’aquella espècie de polítics hipòcrites que diuen defensar la vida per sobre de totes les coses, fins i tot la dels no nascuts, mentre anteposen una pretesa seguretat nacional tot evitant pels mitjans que calgui que un grup d’afamats que fugen de la misèria entrin en territori comunitari.

Prestar el deure d’auxili a la xusma està fora de tot abast per als designats per Déu per governar-nos, per a desventura nostra.

Silencis

Silencis intencionats els què es desprenen de la darrera reunió entre els cònsols i el Govern per avançar en una nova delimitació de competències (és a dir, en un nou model d’administració territorial). Silencis que diuen més que les paraules, que manifesten desavinences, que demostren diferències. Silencis que es tradueixen en escuets comunicats que no diuen res més que paraules bensonants (calendari de treball, clima cordial, voluntat d’avançar), silencis que es produeixen curiosament al cinquè país amb major llibertat de premsa del món segons el darrer informe de Reporters Sense Fronteres.

El Sanedrí

Servei fotogràfic del Govern

Servei fotogràfic del Govern

Diuen els que ho van veure (jo no hi era) que el Sanedrí era una corporació que tenia la suprema autoritat religiosa, amb atribucions judicials, formada per vint-i-tres representants  a qualsevol ciutat de l’antic Israel.

Amb el pas del temps el Sanedrí ha anat derivant en un consell de savis, conformat habitualment per prohoms (de dones normalment en veiem poques), notables i il·lustres personalitats, que es convoca per copsar la seva experiència, saviesa, fortalesa moral i capacitat de generar opinió en qüestions transcendents.

Ahir vam viure el nostre particular Sanedrí en una reunió atípica (almenys no recordo trobades similars anteriorment) convocada pel cap de Govern, a l’ombra de càmeres i micròfons i amb tots els exmandataris vius presents.

La reunió, d’alta transcendència política per -com dic- inusual, es va titllat d’ “informal” i  algú fins i tot es va atrevir a qualificar-la de “trobada d’amics” (primera notícia que entre els presents s’hagi forjat una amistat a base d’enemistats manifestes i patents al llarg dels anys), per analitzar el marc de negociació amb la UE i d’altres temes aprofitant -i cito textualment del comunicat emès pel Govern- “l’experiència d’aquells que han precedit en el càrrec (de cap de Govern) i que en el seu moment van haver d’afrontar situacions complexes com l’actual”.

No ha transcendit massa del contingut de la reunió més enllà de recollir informació sobre processos similars anteriors en el marc de les negociacions amb la UE.  De les situacions complexes no n’hem sabut res ni si aquestes dificultats estaven enfocades en el marc de la negociació amb Brussel·les o en general, és a dir, també en l’àmbit intern.

De què està preocupat el cap de Govern per haver de convocar un Sanedrí d’aquest nivell a meitat de legislatura quan, a més, sembla que hi ha indicis de recuperació econòmica? I per què en aquest Sanedrí bàsicament orientat a les negociacions amb Europa no hi eren els ministres d’Exteriors i Portaveu i en canvi sí el de Presidència? Són preguntes que hauria formulat directament al propi Martí si hagués tingut l’oportunitat. I és que ni després de la reunió ni l’endemà el cap del Govern ha accedit a parlar-ne davant la premsa.

Em sembla bona idea que el cap de Govern es deixi assessorar i instruir per aquells que l’han precedit en matèries tan sensibles com la negociació d’un acord d’associació amb la UE que afectarà el futur del país. Ara bé, aquest assessorament que es preveu continu (al juny es tornarà a reunir) no ha anat en paral·lel a les consultes -entenc que obligades- dels grups parlamentaris que són els que ostenten la representació popular a casa nostra (per ara, em sembla, no tenim un model  presidencial). Igual que em sembla bé que es consulti altres veus (els serveis dels coprínceps, per exemple), sectors empresarials i socials, exconsellers generals, experts de dins i fora, etc.

Em preocupa alhora que aquest consell de savis, que segons el comunicat ja esmentant del Govern representa “una qüestió de respecte institucional mantenir els seus predecessors al corrent dels afers més destacables de l’agenda política”, no esdevingui un senat a l’ombra.

Recordem que Toni Martí es va reunir divendres passat amb el president de la Comissió Europea i que abans d’exposar als grups parlamentaris el resultat de la reunió ha assegut a conversar amb els excaps de Govern menystenint, almenys en aparença, el Consell General.

Malgrat  el ministre d’Exteriors comparegui sovint en seu parlamentària i es reuneixi habitualment amb la comissió d’Exteriors, no era de rebut que el propi cap de l’executiu fes consultes als seus predecessors sense haver informat mínimament el parlament prèviament, tant de la voluntat de mantenir aquestes trobades i la seva intencionalitat com de la reunió amb Durao Barroso pocs dies abans.

I de fet, si tan transcendent és -com sembla- la negociació que ha de començar a l’abril, potser caldria constituir una comissió parlamentària específica que treballi juntament amb el Govern les propostes d’acord, el marc de la negociació, les consultes i els assessoraments. Així es compliria l’anhel llançat per Antoni Martí al passat debat d’orientació política: “I quan arribin les concrecions, és el desig del Govern que el Consell General, i també Andorra des de la societat civil, exhibeixi una gran unitat de cara a Europa”.

Lloguers

images

El projecte de llei del pressupost del 2014 elimina dues de les mesures anticrisi iniciades pel Govern Pintat, just al començament de la recessió més important que hem patit mai en la història moderna del nostre país, i que consistia a congelar els elevadíssims preus dels lloguers a Andorra i a flexibilitzar algunes de les condicions per permetre que petits botiguers, emprenedors i particulars no se sentissin encara més ofegats.

El lliurament d’un pis o d’un local comercial retorna a les condicions del 1999 i per tant un particular haurà de donar tres mesos de preavís per deixar un immoble (últimament s’havia reduït a un mes), que serà penalitzat amb un mes per cada any pendent de complir el contracte que en el cas dels lloguers comercials es duplica (clàusula aquesta que en les mesures anticrisi s’havia suspès).

Hem conegut la intenció del Govern -secundada per DA- per una esmena del PS al pressupost del 2014, esmena que ha estat rebutjada pel grup que dóna suport a l’executiu. Ni Govern ha publicitat una mesura que afecta nombroses persones ni molt menys DA. Potser creuen que la crisi ja ha passat i així no es generen greuges amb els propietaris d’arrendaments. També deuen creure que ha tornat la plena ocupació malgrat tenir 800 persones inscrites al servei d’ocupació, la meitat de les quals en situació d’atur permanent, moltes de le quals no solament no troben feina sinó que a més no perceben cap subsidi. I dic potser (en condicional) perquè no hem sentit encara els arguments de DA per eliminar aquesta esmena que formava part del paquet de mesures de reactivació econòmica que des del 2007 s’han anat prorrogant pressupost rere pressupost malgrat la successió de Governs de diversos colors polítics.

Potser hi ha un argument raonable que pemetria explicar el perquè es retorna a la situació del 99, endurint les condicions de lliurament d’un local. Potser es produeixen abusos i els propietaris es veuen molt minvats. A mi només se m’acut que el sector immobiliari veu perillar una de les principals fonts d’ingressos en resultar més fàcil la mobilitat dels llogaters cosa que alhora provoca una rebaixa de preus. Perquè la mesura resulti exitosa només cal passejar-se per avingudes com la de Príncep Benlloch a Andorra la Vella, o més avall, la de Santa Coloma, també a Andorra la Vella on la gran majoria de locals comercials estan tancats malgrat les mesures anticrisi. Pocs són per tant els espais comercials que han crescut durant la recessió però en tot cas si ho han fet, ha estat en part gràcies a lloguers  més assequibles i a una flexibilització de les condicions del contracte.

D’igual manera, els pisos més cars s’han anat quedant buits, a l’igual que ho han fet els més vells o els allunyats dels nuclis urbans. Hi ha més oferta per la marxa constant de residents i per tant millor accés. Però també hi ha un parc enorme d’habitatges buits i tancats que esperen que el preu pugi per sortir al mercat.

Amb mesures com l’actual es cedeix a les pressions del sector immobiliari i no s’afavoreix al conjunt dels ciutadans. Continuarà sent difícil per a un emprenedor trobar un local comercial i en cas de trobar-lo serà ostatge d’un contracte si les coses no li van bé. Hi ha qui deu pensar que és millor tenir un local buit que ocupat encara que sigui a menor preu. Jo crec que perquè l’economia funcioni les facilitats per crear empreses han de venir de tots costats. Avui, el lloguer és un dels principals esculls per obrir un negoci al país. Rendibilitzar-ne el cost ja no només depén d’aixecar la persiana. Flexibilitzar aquest mercat és encara avui necessari. A no ser que pensem que amb l’obertura econòmica ho tenim tot tan garantit que ens trauran els locals de les mans al preu que sigui.  A mi, en canvi, em semblaria una autèntica ingenuïtat.

Vermut & Periodisme

L'àgora dels periodistes del s. XXI

Conferenciante's Weblog

un diario de conferenciantes y sus conferencias

El bloc dels verds

Bloc oficial del partit dels Verds d'Andorra

Aratosperdidos

Un cuaderno con pocas pretensiones...

··|Artur Homs···>>

Tecnologia y Montaña

El Periscopio

por Rosa María Artal

Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària...

Economistas Frente a la Crisis

El pensamiento económico al servicio de los ciudadanos

Els Nous Pobres

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

Els meus discos

Un repàs personal a la meva col·lecció de discos.

mariblocfuentes

Bloc d'analisi polític, comunicació i periodisme

Mirando de soslayo

Hay dos palabras que te abrirán muchas puertas: Tire y Empuje - Les Luthiers

Blog de Roger Vilalta

una aproximació als mitjans de comunicació

Habrá que hacer algo

Un blog de periodismo y otras cosas. Por JOSÉ LUIS SASTRE

Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

El Cau del Llop

A la cerca de valors

A trenc d'alba

Otro sitio más de WordPress.com

El ventanuco

Aquí se escribe poco o mucho. Pero no de todo.

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.